Arquetips

Exposicions
Carol Antón, Marta Madrid, Wilson Peña, Oriol Vilanova. Procés de tutoria: Antoni Jové.
26.04 — 01.06 / 2007 / 17h 36
Sala d'Art Jove

La paraula arquetip ve d’antic, en grec ‘arkhé’ significa principi. En la filosofia de Plató les Idees són els arquetips o els models originaris eterns de totes les coses, la causa que fa possible el coneixement i la causa, a la vegada, de les coses conegudes.
 
Amb el temps, però, la paraula arquetip ha perdut aquesta càrrega metafísica i transcendent que Plató li atorgava als inicis del pensament occidental. Tanmateix, continua referint-se a prototipus, models o patrons ideals i primigenis, revestits de certa puresa incontrovertible.
 
Els artistes presents en aquesta exposició s’aproximen des de diferents tècniques i plantejaments a distints arquetips. Les intencions en cada cas varien i en molts casos deixen la porta oberta a altres qüestions que estan al marge o més enllà de l’arquetip. Tot i així, si ens enfrontem a aquestes obres des del marc que ens ofereix el terme arquetip, advertirem posicionaments que refuten els models socialment admesos i imposats; d’altres vegades els rescaten, els subverteixen, els revisen o simplement els donen visibilitat.
 
La família és una estructura que no triem, ens ve donada, i ens hi podem adaptar o no. Les amistats les escollim; hi ha individus pels quals ens sentim atrets i per d’altres sentim rebuig. Partim de preconcepcions a l’hora de teixir les nostres xarxes socials? Carolina Antón ens dóna accés d’una manera fragmentària a una part del seu entorn social. Ho fa mitjançant la pintura. Tot i així, en un primer moment parteix de fotografies pròpies o alienes que posteriorment filtra a través de la pintura. La negociació entre la pintura i la fotografia li concedeix distància en relació al model i al món.
 
El cos ha estat un tema profusament abordat per les arts visuals al llarg de les darreres dècades. La física dels cossos i el seu gènere en moltes ocasions s’ha vist com a limitació a les aspiracions dels individus. Marta Madrid se centra en una única part del cos femení, que ha desmembrat, reubicat i descontextualitzat, suggerint d’aquesta manera múltiples lectures que poden anar des del component més decoratiu i anodí fins a una possible crítica a la feminització dels espais i elements domèstics, passant, inclús, per una mirada més pornogràfica.
 
La cultura popular és una font inesgotable de pautes. Una extensa base de dades que està en latència i que Willson Peña ha sondejat exhaustivament a la recerca de refranys que tenen com a motiu el pa. El seu treball suposa una reivindicació del coneixement popular enfront de l’acadèmic, una exaltació del sentit comú. El rescat d’una saviesa que al llarg del temps ha bastit unes maneres de fer i de pensar que ben sovint s’han erigit com a models. Un models que es veuen reforçats per la seva pervivència al llarg del temps que sembla haver-los concedit la raó.
 
Finalment, Oriol Vilanova qüestiona un dels mites sobre els quals se sustenta el món capitalista, l’èxit. Tots treballem incansablement per assolir tota classe de reconeixements socials, laborals i materials. Volem que parlin bé de nosaltres, que ens adulin no per qui som, sinó pel que posseïm i el rang que ocupem en l’escala social o laboral. Aquesta fam d’èxit, irrefrenablement, ens aboca a una cursa sense fi. El nostre desig s’inflama i no para de demanar. Malauradament, el desig és insaciable i no ens donarà treva. Aquesta cursa alguns la guanyaran i faran de fars a tot un conjunt d’aspirants. Molts es perdran pel camí. Oriol Vilanova ha revisat, des de múltiples punts de vista, les diferents materialitzacions i incentius que actuen com a miratges del triomf. No voleu dir que l’èxit és a una altra banda? No ha arribat el moment de reivindicar la derrota?
 
En una societat com la nostra, que ha vist l’atomització dels individus i la fallida dels grans relats i les veritats absolutes, sembla que ja no queden arquetips. Tanmateix, encara és del tot necessari reubicar-nos diàriament enfront de la realitat que ens envolta i qüestionar a cada moment fins a quin punt no actuem a partir d’imposicions alienes. Antoni Jové