Fora de lloc

Exposicions
Jordee Ayuso, Anton Coimbra, Raquel Friera, Cristina Garrido, Núria Güell, Juan Fernando González. Procés de tutoria: Nuria Enguita.
07.06 — 21.09 / 2007 / 17h 18
Sala d'Art Jove

El domini urbà, l’espai social o espai públic, s’ha convertit, juntament amb el domini de la tecnologia, en una de les qüestions determinants de la crítica artística i en un dels marcs més propicis utilitzats pels artistes per restablir l’espai polític, allà on aquest ha estat clausurat. Els quatre exercicis artístics que aquí es comenten, La ciudad del espectáculo, Rincones de una ciudad, Forat i Extranjeros X-Game, no són obres d’art acabades i autònomes, sinó accions que s’insereixen en els circuits ideològics de les nostres ciutats globalitzades i, en el cas que practiquin algun tipus d’art, és possiblement el del lloc comú, tal com ens recorda sempre un gran artista de la ciutat com Isidoro Valcárcel Medina: un art de l’evidència, un art que en descriure certes situacions visualitza el que ja està a la vista de tots, però que d’aquesta manera es destacaria del fons indiferenciat de la ciutat.
 
“Viure és passar d’un espai a un altre fent el possible per no colpejar-se.” Aquesta frase, escrita per Georges Perec i publicada l’any 1973, finalitza el pròleg del seu llibre Espèces d’espaces. Al capítol final afegeix: “L’espai es desfà com l’arena que s’esmuny entre els dits. El temps se l’emporta i tan sols em deixa uns quants bocins informes: Escriure: tractar de retenir alguna cosa meticulosament, aconseguir que quelcom sobrevisqui: arrancar algunes nocions precises del forat buit que s’excava; deixar a alguna banda un solc, un rastre, una marca o alguns signes.”
 
També podria afirmar-se, amb l’ajuda de Perec, que els treballs que reuneix el projecte Fora de lloc són una forma d’escriptura potser més del temps de l’espai, una escriptura de restes, estellada i discontínua en alguns casos; una escriptura d’ecos i fantasmes en alguns altres; i, encara més, una escriptura de senyals que tal vegada no són massa lluminosos, però que desemmascaren en tots els casos una certa tristesa de les nostres ciutats, palpitants i plenes de vida, sí, però de vida precària.
 
Tal com refereix el títol, tots aquests treballs semblen estar “fora de lloc”. El tricicle abandonat i immòbil al solar del Forat de la Vergonya, que amb la seva presència sinistra no fa més que soscavar la incapacitat d’un discurs dominant que s’obstina a posar portes al camp i tanques als espais buits dels centres de les ciutats, per tal que no siguin efectivament ocupats, ja que la ciutat... serà domesticada o no serà. Qüestions de visibilitat i d’invisibilitat, així com de mobilitat forçada, es plantegen també d’una forma eficaç i rotunda al treball Extranjeros X-Game, un altre exercici d’escriptura i registre d’espais i temps marginals de la ciutat que tenen a veure amb la burocratització de l’estranger i, en aquest cas, amb el seu estranyament rotund enfront de la ciutat, amb una llarga espera repleta d’obstacles per habitar-la. Plantejat com un joc de taula, hi abunda l’humor negre, una ironia que no oculta l’exclusió i moltes vegades certa injustícia en els processos d’adquisició d’uns papers que permetin a l’estranger, almenys, passar a formar part d’una força de treball i deixar de ser solament “diversitat cultural”.
 
A fora de lloc també hi són els espectadors de La ciudad del espectáculo, asseguts al mateix escenari on es desenvolupa l’espectacle; perquè l’espectacle ja no està separat de nosaltres, ja no es desenvolupa a fora, sinó que ha esdevingut, literalment, l’espai que ens habita més que no pas l’espai que habitem i del qual som part. Figurants estranyats d’un gran teatre del món, el text del qual s’escriu des dels despatxos de l’administració o dels urbanistes al servei de les grans multinacionals.
 
Una ciutat tota aparador és el contrari del principi urbà, per la senzilla raó que es mostra com a testimoni de si mateixa, del que vol ser. En una paraula, aspira a ser la imatge del que no és. Rincones de una ciudad és una sèrie de fotografies de racons de Barcelona que suposa un registre de llocs que almenys han escapat de la completa estructuració geomètrica de l’espai. A pesar de la seva marginalitat i de constituir un imaginari del perill per excel·lència, aquests espais, per amagats i deshabitats, obeeixen també a una lògica del residu, de la resta. Es tracta d’espais que no serveixen per a res, que escapen a la lògica mercantil i que, per aquesta raó, per escapar de l’espai i el temps controlats de la ciutat, poden ser al capdavall ocupats.
 
Nuria Enguita Mayo