La Descàrrega Discogràfica

Exposicions
Clara Miralles, Fran Meana, Llure Brucke, Sira Piza i Laura Cardona. Procés de tutoria: Mery Cuesta.
06.03 — 18.04 / 2008 / 16h 00
Sala d'Art Jove

Sota el nom del segell La Descàrrega Discogràfica s’engloben una exposició i l’edició d’un CD amb música, textos i entrevistes realitzats per 5 dels artistes seleccionats en la convocatòria Art Jove de la Sala d’Art Jove de la Generalitat.
 
Els artistes participants, per la seva pertinença generacional, aborden el seu treball creatiu des d’unes coordenades que defineixen els hàbits de consum musical d’avui, caracteritzats per l’ús d’estratègies d’apropiacionisme i una actitud incrèdula i contrasistema. Aquests no són més que alguns dels efectes que desencadenen les possibilitats que Internet obre pel que fa a la creació i la distribució de continguts.
 
Fran Meana aborda en els seus treballs la noció de revolució com una forma de contestació abocada al fracàs i un instrument per posar a prova les formes de poder. Fran presenta dues instal·lacions en les que escenifica un imaginari de la revolució que atempta contra la pròpia estructura arquitectònica de la Sala i la jerarquia del poder que l’administra. La primera porta el títol de la cançó del grup de hardcore punk Minor Threat, Screaming at a wall. Partint de la figuració literal del títol, l’artista fa perillar una paret de la Sala d’Art Jove amb la vibració del so manipulat d’aquest tema. Minor Threat és un grup amb una trajectòria curtíssima però influent que va imposar a principis dels 80 les bases conceptuals del moviment Straight edge (un mode de vida estricte i contrari al consum d’alcohol i drogues, entre altres conviccions), encara que la banda sempre s’hagi resistit a reconèixer-ho. Per altra banda, la instal·lació Never retreat!!! Never surrender!!! funciona com un artefacte d’utopia revolucionaria en tres temps: 1) els elements icònics de contestació radical - la gasolina i la bandera blanca com a símbol internacional - confrontats a 2) el sistema que els desactiva, representat per la superposició de capes lògiques – els organigramas de la Generalitat i del funcionariat de la Sala d’Art Jove, i els plànols de l’edifici de la Secretaria de Joventut i de la pròpia Sala – que creen un embull confús. I 3) la culminació de la transgressió, latent, amagada en algun lloc de la instal·lació...
 
Allò que és incòmode és també un dels motors del treball de Llure Brucke, pseudònim de l’artista que proposa el vídeo Stripper i la instal·lació sonora Assentament. El videoclip, realitzat sobre un tema de la DJ i vocalista francesa Miss Kittin, explora el potencial del llenguatge de la societat de consum condensat en els eslògans. Aquests sobrevolen un hipnòtic ball que no al·ludeix a res que no sigui l’oli que engrassa el motor de l’engranatge capitalista: l’excitació del desig. La publicitat és avui, segons Llure, el principal bloc ideològic generador d’opinió, per sobre el discurs polític, “la qual cosa no fa sinó posar de manifest el traspàs de poder que s’està produint dels estats a les grans corporacions en el món global neoliberal ”, conclou. Per Assentament, Llure torna a treballar amb un arxiu de so descarregat d’Internet i el corporifica, en aquest cas, de manera deliberadament burda per encaixar-lo a la tradició escultòrica. Llure representa una contradicció: la que es produeix entre el discurs de l’arquitecte israelià Eyal Weizman perorant en una fira d’art sobre els pros i contres de la planificació urbanística i la seva introducció literal dintre d’una construcció realment precària.
 
Laura Cardona i Sira Piza proposen el projecte sonor Recompuestos, en el que desactiven les fórmules textuals del pop mainstream dels 80 i 90 que van marcar les biografies sentimentals de diverses generacions, a través de la seva traducció i fragmentació. El seu projecte es materialitza amb la gravació a manera de spoken word d’aquests fragments recomposts en nous textos i que, en ocasió de la inauguració, interpretaran en viu. Per a l’escolta a la Sala, les artistes han preparat una instal·lació en què han esgrafiat les parets a partir de nodes de sentit dins de l’imaginari pop (paraules com “noche” o “vida”), així com formes i tipografies recurrents de la iconografia teenager.
 
Clara Miralles també interpreta els gèneres musicals com a dipòsit de sentiments. Els seus Posters callejeros són, per una banda, el diari d’una escena musical –la de Barcelona- però va més enllà d’això; Clara apunta la manera en què les seves composicions operen de manera emotiva i biogràfica en l’espectador, com una al·legoria de les emocions objectivada en la música. Per altra banda, la superposició de pòsters que Clara evidencia a través del procediment gràfic d’esquinçar i arrencar capes de paper, parla d’un tipus de consum musical actual bulímic, i de la sobreabundància de concerts i festivals com a mitjà de rendibilització d’un negoci musical que s’afebleix a causa de la crisi dels sistemes de gestió de la propietat intel·lectual.
 
Mery Cuesta
Productora executiva de La Descàrrega Discogràfica