PROJECTES ART JOVE 2021
Aquest és un tast dels projectes seleccionats a la convocatòria Art Jove Producció que es desenvoluparan al llarg de 2021. 
 
L'equip de mediació d'enguany està compost per Daniel López del Rincón i Víctor Ramírez Tur, historiadors de l'art que comparteixen espai de treball com a professors a la Universitat de Barcelona. Junts han col·laborat en projectes d'investigació, de mediació i d’educació en diverses institucions artístiques i universitàries.
 
El mateix equip s'encarregarà d'acompanyar la presentació pública dels projectes seleccionats en la convocatòria Art Jove Producció i les seves intervencions en format heterogeni. Ho faran en col·laboració amb diferents centres i museus del territori català.
 
L'equip de mediació ha elaborat un cicle d'activitats que pren el nom d’Ecologies, tendreses i riscos tàctics. El cicle es concep com un projecte situat i d'emergència, una iniciativa de mediació tàctica capaç de manejar els riscos de les derives de l'aquí i l'ara en el 2021. Els projectes de producció que els acompanyen aquest 2021 els permet traçar diagnòstics de col·lapse i propostes tàctiques.
 
---
 
ALEXANDER ARILLA
Homenaje a tu voz
 
Homenaje a tu voz és un projecte de relat tèxtil en homenatge a la meva tia, cosidora precària, la seva vida gira entorn a proporcionar cures a les persones que l’envolten. A partir d’elements comuns recurrents, el projecte pretén establir narratives que entrellacen esdeveniments de la seva biografia amb relats clàssics, mitològics i populars sobre la costura i la figura de la teixidora.
 
Aquest projecte també compta amb el suport del programa de residències de Sant Andreu Contemporani i Fabra i Coats – Fàbrica de Creació de Barcelona
 
 
ALEXANDER CABEZA TRIGG
Canto de los años nuevos
 
Canto de los años nuevos proposa un apropament audiovisual al silbo gomero, el llenguatge xiulat de l’illa de La Gomera. El punt de partida del projecte és l’interès per aquest llenguatge com un element cultural únic que ha permès la comunicació a llarga distància en un entorn molt accidentat. D’una banda, el projecte posa una atenció especial a l’àmbit sonor i a la relació entre el silbo i el paisatge.
De l’altra, té la intenció d’imaginar la pel·lícula sobre el silbo en col·laboració amb la gent de l’illa: obrir el procés creatiu per a tothom que participi en el projecte. En aquest sentit, es pren com a punt de partida el projecte educatiu del silbo com a un laboratori per pensar i imaginar una pel·lícula del silbo juntament amb els nens de l’escola escollida.
És per això que la pel·lícula tractarà de reflectir la tensió entre dos mons: el de la materialitat de l’orografia i el de la inventiva humana. Es busca filmar les espurnes que sorgeixin de la fricció entre la sensorialitat del paisatge volcànic i la imaginació dels infants.
 
 
ANNA CORNUDELLA CASTRO
Todo tenía un precio
 
Todo tenía un precio parla d’una Almeria nostàlgica, la de l’spaghetti western, els decorats de Hollywood i l’auge econòmic, però sobretot d’una comunitat, la gitana, que va trobar en aquest gènere de cinema dels anys seixanta una oportunitat laboral. Treballaven principalment com a figurants, majorment muntant a cavall, i s’anomenaven cavallistes. Un dia anaven vestits de nadius americans i l’endemà de mexicans, performant coreografies de fons per omplir els buits de la posada en escena.
El projecte pretén, al costat de diversos cavallistes de la zona, indagar en aquests patrons coreogràfics a partir de l’anàlisi dels moviments que repetien conjuntament.Alhora, es vol crear una peça de vídeo que reprodueixi escenes de les pel·lícules que van fer i que copiï els moviments mecànics de la posada en escena, aquest cop sense que s’hagin de despullar-se de la seva pròpia identitat. Es desitga fer un retrat d’aquesta comunitat i un homenatge als figurants, ja que aquest cop són ells l’eix narratiu del film.
 
 
ANNA SEVILLA PARIS
Una espera, que està a punt
 
Una espera, que està a punt és una proposta que, primerament, pretén ser limítrof entre la voluntat de generar un espai o una escenografia i la necessitat d’investigació, tant material com teòrica, sobre qüestions com els fets d’estar i habitar; l’acció de tocar i el tacte; els contactes, els suports, els acoblaments..., i tot un reguitzell de preocupacions que es manifesten només a arran d’estar amb elles dins la quotidianitat i en els processos.
La meva fita és recollir el que va passant durant el temps del procés i, amb tot el material aplegat, configurar i fer circular lectures diverses que ressituïn la pràctica artística des de punts de vista crítics. La intenció és poder activar altres maneres d’emprar, dir o generar, que desbordin i arribin a altres espais, sempre des de la cura.
Considero que aquesta proposta pot arribar a ser moltes coses, i que hi és present una tendència a divagar que, tanmateix, també és important i necessària en tant que recull el que s’hi presenta.
 
 
DANIEL DE LA BARRA I MARIA FACIOLINCE
Real Expedición Botánica
 
El projecte es planteja com una reconstrucció de la narrativa del paisatge a partir de la seva representació pictòrica, que sosté i perpetua lògiques i pràctiques extractives a través de la imatge. Es pretén fer un recorregut de la violència socioambiental causada per l’extractivisme de l’agroindústria mitjançant un viatge de caràcter polític i històric, amb reminiscència de les expedicions botàniques que van reforçar (i continuen reforçant) formes de mirar el fet “natural” com a paisatge de conquesta. Gràcies a una reedició dels catàlegs il·lustrats de les expedicions botàniques i la pintura dels artistes viatgers a l’Amèrica Llatina, els Orientalistes o el paisatge Romàntic  segles xvii i xix, es revisen els conflictes socials i ambientals actuals derivats de l’extractivisme agroindustrial. La intenció és teixir mirades entre l’Amèrica Llatina i Europa i observar la repetició de patrons extractius similars a Espanya, en relació amb la precarietat de les temporeres i les conseqüències ecològiques que comporten.
 
 
ELADIO AGUILERA
Para escribir poemas, no se bebe agua
 
Aquest projecte es basa en la comunitat i la fortalesa de l’espai de consum com a contingència relacional. Es tracta d’un fort integrat per taules, cadires, tiradors i ampolles. En aquest cas, l’espai l’afrontem des de fora, des del carrer, tancat, com esperant a l’hora d’obrir. La instal·lació es concep com un dispositiu de trobada, de la mateixa manera que el lloc a què fa referència. La història dels cafès i bars està lligada, des de l’imaginari col·lectiu, amb l’efervescència artística i cultural d’una ciutat. Aquest espai comprèn reunió i parlament, una construcció dialèctica i emocional de les relacions entre els coneguts o els que acaben d’arribar. Aquesta instal·lació representa directament la façana del que sembla un bar, un establiment de begudes tancat del qual ignorem qui el regenta. Aquesta façana és de tots i de ningú. Per això, el projecte té la intenció de crear aquesta instal·lació amb l’objectiu que es converteixi en un lloc d’intervenció artística. Un local que canvia de mans, d’artista a artista, com s’intercanvien paraules en una xerrada al voltant d’una taula rodona.
 
 
ERIK HARLEY
Pormishuevismo. Capítulo XXXX: De pelotazo en pelotazo
 
El Pormishuevismo és un fals moviment artístic que busca transcendir la realitat mitjançant l’impuls constructiu de l’absurd i l’irracional. El catàleg nacional d’obres pormishuevistas és una cacofonia delirant de miracles econòmics, somnis de futur, avantguarda de cartró pedra i alguna rotonda.
“De pelotazo en pelotazo”, capítol núm. 40 del Pormishuevismo, és una història d’amor entre els diners i l’esport, l’especulació i l’espectacle. El contingut aborda obertament alguns dels pitjors casos d’especulació a Espanya, com si es tractés d’un partit de futbol. Futbolistes, constructors, arquitectes i presidents.
En aquest capítol parlarem de partits clau, de jugades magistrals que van marcar l’estructura del sistema econòmic espanyol a cop de pollazos contra la taula, gols i urbanitzacions. Aquests són els fonaments de les autèntiques catedrals de l’especulació i l’espectacle, obres d’art tan grans que, de vegades, semblen estadis de futbol.
 
Que comenci el partit.
 
 
ESPACIO HACER (ANA GUERRERO FERRO, MÓNICA LÓPEZ TIERLING, PAULA MARTÍNEZ SORIANO I ARIADNA TARIFA GÓMEZ)
Espacio (por) hacer
 
Espacio (por) hacer pretén ser una plataforma especialitzada en el món de l’art i el disseny. Un portal en el qual artistes i dissenyadors emergents puguin veure i compartir els seus processos, projectes i inquietuds.
El projecte busca donar veu no només a l’excel·lència i als resultats finals, sinó també a la seva part honesta. Volem donar espai al què, però sobretot al com i al perquè. A més de compartir reflexions i projectes, també és important compartir necessitats. Es proposa establir un vincle directe per ajudar-se mútuament i compartir habilitats que altres no posseeixen per donar suport al desenvolupament d’altres projectes i recerques.
Ens interessa establir un lloc segur i honest on es puguin compartir tots aquests coneixements, on es generi una xarxa que connecti diferents espais d’aprenentatge i de desenvolupament i que serveixi per crear una comunitat de i per a dissenyadors i artistes emergents de Barcelona. El propòsit és canviar la sensació de rivalitat i d’individualisme per una d’acompanyament i d’enriquiment.
 
 
HIGO MENTAL (RICARDO PÉREZ-HITA I MARTA SESÉ)
Higo Mental, Al servei d’
 
Al servei d’ és una proposta de fins a tres sessions d’Higo Mental, en què es crearà un diàleg entre els continguts dels projectes guanyadors de la convocatòria d’enguany. Posem la metodologia al servei de la mediació i de la resta d’investigacions o de projectes. Entenem la proposta com un format híbrid entre la producció, la mediació i l’educació, que atén la necessitat de buscar estratègies de trobada en el context actual, de fer comunitat i crítica col·lectiva.
Higo Mental és un projecte que pretén crear relats contrahegemònics travessats pels feminismes a partir del material audiovisual que pobla l’arxiu internet. Al servei d’ és una proposta volgudament oberta perquè s’adapti a les necessitats de la convocatòria, no només pel que fa als continguts, sinó també a les seves activacions: el com, els espais, els moments, les participants.
Al servei d’ respon a la necessitat de pensar juntes formes de crítica col·lectiva a certes narratives des de la comunitat i la presencialitat.
 
 
MARINA OLIVARES
How to turn your delicate petals into a strong structure
 
Quins referents del món natural no-humà sobre formes afectives poden ser beneficiosos per a les relacions entre les persones (i entre els éssers vius en general)? Concebent la vida humana com a part del món natural, vull partir de les formes de fer del món vegetal o animal per investigar formes d’interrelacions reals o fictícies, alternatives a les que estan consolidades. Es tracta d’una recerca situada en el marc cultural i temporal en què em trobo.
Aquesta línia d’investigació artística sorgeix d’una necessitat de reivindicar la preservació mediambiental, i també d’un desig de replantejar les relacions contemporànies entre els éssers vius (i potser també els éssers no-vius).
 
 
MARTA VELASCO VELASCO
Mengikat llengües
 
Mengikat llengües és un projecte d’investigació i de producció tèxtil al voltant de la “roba de llengües”, un teixit tradicional de Mallorca que es fabrica amb la tècnica mil·lenària ikat, originària d’Indonèsia. Treballo amb la “roba de llengües” com un artefacte híbrid i vernacular, constituït per múltiples històries entrellaçades. Des d’una perspectiva postcolonial, busco reflexionar sobre les capes de significats i les emocions que es mobilitzen al voltant de la realitat material d’aquest teixit, en què la identitat mediterrània intersecciona amb la seva història colonial.
 
Aquest projecte també compta amb el suport del programa de residències de Sant Andreu Contemporani i Fabra i Coats – Fàbrica de Creació de Barcelona.
 
 
NATALIA DOMÍNGUEZ
Technoconstructivismo
 
Al voltant d’una mateixa illa del barri del Poblenou actualment s’estan construint una mitjana de tres recintes residencials de grans dimensions, que imposen que s’hagi de conviure amb una sèrie de sons constants, repetitius, mecànics i vibrants, que resulten de la modificació del territori. Aprendre a conviure a la força amb aquests sons ha implicat que adquireixin progressivament matisos, brillantors i tonalitats que em traslladen inevitablement a la cultura tecno i a la música industrial; són escenes que s’apropien dels espais en desús o intersticials de la ciutat com a llocs d’oci nocturn.
Technoconstructivismo vol indagar en aquesta relació directa entre la música i l’entorn, en què es proposa el tecno com a so resultant i ressò constant, repetitiu i colpejador de la modificació de l’espai arquitectònic i es medita sobre qüestions arquitectòniques derivades del constructivisme, de la febre de la rajola i el seu posterior declivi.
 
 
NESTOR CENICEROS
Hacer, hacer sin hacer o no hacer. Formas de producción e intervención dentro del arte
 
Aquesta investigació està orientada cap a l’estudi de la relació entre l’artista, el curador i la institució, una relació en la qual l’obra d’art pot determinar si es tracta d’un dol, un acord o un desacord. Mitjançant la mostra de determinats projectes artístics propis de la postproducció com l’apropiacionisme i el fake, s’escenifica aquest tipus de relació, de vegades molt estipulada i d’altres cops més incerta. A la manera d’un recorregut, aquests casos d’estudi permeten que el lector s’acosti al posicionament d’aquestes tres figures dins de l’àmbit artístic desemboscant en l’espai on tot això es dóna: l’exposició.
Posteriorment aquest projecte es trasllada a l’espai del domèstic, el virtual, el públic i el privat, a fi d’explorar diferents formes de producció i d’intervenció amb una multiplicitat d’agents. Gràcies a la participació d’Esther Solé Alarcón, Maria Oliveras Gregorio, Claudio Alarcón Opazo, Enric Farrés Duran, Marc Vives Muñoz i Nestor Ceniceros González, la investigació presenta l’apartat "Uncertain Place, una sèrie d’accions i esdeveniments que van generar la producció de lloc des de la distància.
 
           
NIL JOAN
Evitar l’habitar
 
Evitar l’habitar vol emfasitzar sobre l’espai i el disseny de la ciutat de Barcelona i de la rodalia. Es proposa fer descobrir o forçar a trobar aquests espais que surten fora del control. Entendre la ciutat a partir de sentir que se’n forma part. Es tracta de formar-ne part de manera activa, perquè la visió del treball sigui el més honesta possible amb la realitat. Per això, el plantejament d’aquest treball és viure els espais que generalment no són freqüentats per a les persones de peu, entendre una ciutat amagada dins la ciutat: vies d’entrada i de sortida, descampats, límits perifèrics, etc.
 
Un dels punts més important del projecte és la transformació que va suposar per a la ciutat l’organització de l’Olimpíada del 1992 i el gran reflex que va imprimir a la ciutat que coneixem actualment. No em centro en la falsa visió que ens intenten fer creure, sinó en tot allò que no es deixa veure de manera tan explícita. Aquest rumb, el qual ens porta al nou ordre urbà, en què predominen la destrucció del concepte rural, els espais neutres, sense identitat, la verticalització de l’espai, la separació dels individus i la vigilància desmesurada a causa de la por.
 
 
NOELA COVELO VELASCO I CLÀUDIA DEL BARRIO
Un xiuxiueig m’ha dit
 
Un xiuxiueig m’ha dit és una instal·lació audiovisual resultat d’una recerca sobre les veus en la cultura popular. Investiga quin és l’ús que se’n fa en mitjans com ara TikTok i com es vinculen a l’herència folklòrica. Amb aquest projecte pretenem desenvolupar un arxiu a partir de residus vocals i contingut d’internet per construir una narrativa i una perspectiva pròpia de les veus.
S’emfatitza la perspectiva de l’escolta, els aspectes de la veu que percebem i com ho fem. D’altra banda, s’evidencia la dificultat o l’error quan es canta, es parla, s’emeten sons, es diuen coses, i el caos accelerat del consum actual de l’entreteniment. Fem ús de les veus com a matèria.
L’escenari on es projectarà aquesta ficció serà part de l’escenografia utilitzada en el mateix rodatge del vídeo, de manera que en condiciona l’escolta i fa que ens hi submergim. Una espècie de columna cap a l’infinit i un matalàs sota l’ombra de la columna envolten el film tant dins com fora de la pantalla.
 
 
PAULA VICENTE PUIGGRÒS
Camp a través
 
Camp a través es planteja com a continuació del projecte Bauen. Bauen és una paraula que deriva de l’alemany antic, que significa construir, habitar, així com també abrigar i cuidar. Fa referència al fet que som en la mesura que fem, com el pagès que habita la terra que treballa o el conductor que segueix la carretera. Així doncs, com podem rehabitar un món danyat, contaminat, i protegir-lo alhora de nosaltres mateixes?
El projecte busca indagar la manera com ens relacionem amb els espais naturals dins el context de la societat actual en què vivim. Pretén especular amb metodologies que no suposin una confrontació ni una invasió de l’espai, vol aprendre des del que és proper, amb cura, i contraposar-se a la frenesia acaparadora de l’imperatiu de la productivitat. Busca establir connexions per relacionar-nos amb l’entorn de maneres alternatives. Posa el focus en aquell coneixement que ha quedat a fora, en els buits oblidats que han deixat els camins marcats per la classificació dels sabers.
 
 
SALVA G. OJEDA
El paso por la puerta estrecha
 
El projecte se centra en els mecanismes espacials i arquitectònics dels museus i els espais sagrats usats per repudiar o acceptar la imatge com a continent de les parets. El títol El paso por la puerta estrecha es refereix al pas del món profà al sagrat, del món de fora del museu al dels objectes convertits en art.
Proposa una escultura en què el tema de reflexió és la mateixa imatge, no només com a llenç, com a pell, com a holograma, sinó també entesa com a material, que pot ser dur, tou, vertical, travessar l’espai...
La idea de protocol s’estableix com un mecanisme per fugir de la forma i arribar a una escultura que es desenvolupi mitjançant un conjunt d’accions que no deixin intuir la imatge final.
Ser un cec en mans del meu propi treball.
 
 
SANDY MOLDAVIA
*_I love you with all my heart_*
 
*_I love you with all my heart_* és el desig adolescent de crear un espai virtual en què el meu alter ego, Sandy Moldavia, pugui abraçar, tocar, riure, plorar i fer-se selfies amb els avatars de les seves artistes preferides: Dalila Virgolini, Tomoko Sawada, Shana Moulton, Molly Soda, Gillian Wearing i Pipilotti Rist.
Mitjançant la creació d’una sala pública i virtual en l’aplicació mòbil Zepeto, anomenada *_Perfect Room_*, la peça pretén aprofundir més, teòricament i pràcticament, en la gestió dels afectes dins del fenomen del fanatisme i la deïficació de les personalitats del moment, a fi de repensar aquests conceptes a partir de les relacions entre la figura de l’artista i les seves referències.
Així doncs, la proposta és una aproximació al culte de la fama per mitjà de la construcció virtual dels ídols, però, sobretot, és una manifestació amorosa. Amb la voluntat de configurar una cosmogonia audiovisual amb referents artístics, respon a la necessitat de fer visible un subjecte que es configura a partir de l’experiència viscuda, però també de la somiada i la imaginada i, per tant, la que travessen les projeccions que ideem sobre els altres.