Agitació i propaganda parteix del supòsit que l’art i la política són elements indissociables i que en la seva convergència és on es produeixen tant les estètiques del sistema polític (les retòriques del poder, la propaganda política, etcètera) com el reconeixement que qualsevol tipus de representació s’articula igualment per mitjà d’una intencionalitat política.
En aquest sentit, els diferents projectes que es reuneixen a Agitació i propaganda porten també implícit una reflexió a l’entorn del seva pròpia política, trobant en el desenvolupament de dinàmiques col·laboratives i de participació social la possibilitat de plantejar alternatives tan a nivell de representació com pel que fa al procés de realització.
Tjasa Kancler. Hit-to-kill
Projecte de vídeo documental a l’entorn del desplegament de l’escut antimíssils d’Estats Units en el territori europeu, amb el qual es posa èmfasis en els components polítics i estratègics dels emplaçaments, així com s’indaga a l’entorn de conceptes com són la seguretat, la democràcia, la desinformació, la propaganda i la resistència. El projecte s’engloba en la sèrie de treballs que desenvolupa l’artista, anomenada www.p-a-r-a-d-i-g-m-a.net. Es tracta d’un arxiu que es realitza i gestiona de manera col·laborativa i que té per finalitat produir una lectura crítica de la manipulació mediàtica que es genera a l’entorn dels conflictes bèl·lics actuals.
Itziar Zorita. Camaradas, ciudadanos, hermanos y hermanas
Projecte de vídeo a l’entorn de la retòrica política, pel qual s’ha comptat amb la realització d’un treball de col·laboració amb un grup de joves de Mataró per escenificar alguns fragments dels grans discursos polítics que han marcat la història del segle XX. En aquest sentit, l’artista ha proposat l’articulació d’un únic text que es forma a través de trets retòrics de diferents discursos polítics, amb la intenció de posar de relleu les formules per captivar i generar entusiasme que s’utilitzen des d’aquest àmbit. Amb la col·laboració de Can Xalant Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró i l’Associació de Veïns Pla d’en Boet, també de Mataró, es va procedir a l’organització d’un taller de teatre adreçat a joves de la ciutat i que tenia per finalitat produir aquest treball videogràfic, al mateix temps que fer extensible als participants aquest marc de reflexió a l’entorn de la representació de la política.
Alba Mayol. Anamnesi/ Cartografies
Projecte a l’entorn de la recuperació de la memòria històrica que s’ha realitzat en col·laboració amb els supervivents de la Lleva del 41, anomenada Lleva del Biberó, mobilitzada el 1938 durant la guerra civil espanyola. El projecte parteix del qüestionament de les formes de representació amb que es narren els esdeveniments històrics, per procedir a la reconstrucció d’un cas relacionat amb la Guerra Civil. En aquest sentit, l’artista ha treballat de conjunt amb els supervivents per tal de realitzar un exercici de dibuix de cartografies del front de batalla, els quals es construeixen en aquest cas segons la lògica de la memòria individual i les narratives personals.
Agitació i propaganda
Algunes notes disperses a l'entorn d'una tarima. Escenaris de la política, fotografies, espectres, fantasmes i altres fenòmens paranormals
1. UNA TARIMA A LA PLAÇA SVERDLOV
Una senzilla tarima de fusta de pi sense pintar, construïda amb presses. Lloc: la plaça Sverdlov davant del teatre Bolshoi a Moscou. Dia: el 5 de maig de 1920. Tres anys després de la revolució d’octubre de 1917. Uns milers de persones hi són concentrades. Dalt de la tarima, tres persones. En un lloc destacat hi podem veure Lenin arengant les tropes a punt de marxar cap al front de Polònia. Al costat, a la seva dreta, hi ha Trotski, que en aquell moment dirigia l’Exèrcit Roig, i darrera seu hi podem distingir Kamenev.
El llenguatge corporal de Lenin és impecable: el cos inclinat cap a les masses com un mascaró de proa del vaixell de la revolució. Al voltant, però, d’aquesta simple tarima, d’aquest humil dispositiu arquitectònic, es desplega tota una fosca i complexa trama... Una tràgica historia d’espectres i fantasmes.
El fotògraf G. P. Goldshtein realitzà una seqüència de fotografies de l’acte. La foto principal de la seqüència, en la que hi podem veure Lenin arengant les masses, amb Trotski i Kamenev al costat, ràpidament circula per tot el món i adquireix una condició icònica. Esdevé un símbol de la Revolució, una icona equiparable al retrat del Che fet per Korda.
Amb Stalin al poder, el 1927, Trotski i Kamenev foren expulsats del partit comunista i a partir d’aquell moment la fotografia original ja no serà mai més mostrada o reproduïda íntegrament a la Unió Soviètica. En les posteriors reproduccions, Trotski i Kamenev han estat reemplaçats per uns taulons de fusta: eliminats, esborrats, transferits de cop a la condició de fantasmes de la història. El 1933, el destacat pintor del realisme soviètic Isaac Brodski rep l’encàrrec de reproduir la famosa escena en una gran tela: en lloc de la tarima que originalment ocupaven Trotski i Kamenev, ell hi pinta dos periodistes. L’obra esdevé una de les màximes atraccions del Museu Lenin de Moscou i se n’imprimiren milions de reproduccions. Kamenev fou condemnat a mort i afusellat el 25 d’agost de 1936. Trotski va ser assassinat a la Ciutat de Mèxic el 21 d’agost de 1940, per Ramon Mercader, agent d’Stalin. El mateix any 1920, El Lissitzky dissenya una tribuna mòbil d’estètica constructivista perquè la utilitzi Lenin en els seus mítings per tot el país. Artista clau de l’avantguarda Russa, dissenyà obres de propaganda al servei de la revolució i la Unió Soviètica, dedicant-se intensament, a partir dels anys 20, a l’arquitectura i als dissenys d’exposicions. En el fotomuntatge del projecte de la tribuna, El Lissitzky utilitza la imatge de Lenin inclinat cap a les masses, retallada de la famosa foto de Goldshtein.
2. ARQUITECTURA BLANCA PER ALS CAMISES NEGRES
Els paradigmes expositius de Lissitzky van esdevenir de seguida la gramàtica d’un nou ús de la fotografia en l’espai d’exposició. Aquesta influència es veu clarament en la Mostra della Revolucione Fascista de Roma, el 1932. A la sala dissenyada per l’arquitecte Giuseppe Terragni, es presentava un fotomuntatge monumental titulat: “Com atreuen les paraules eloqüents de Mussolini al poble italià amb la força d’una turbina i el converteixen al feixisme”. El mural mostrava la clara influència dels fotomuntatges de Gustav Klucis i Lissitzky.
Giuseppe Terragni fou el més important arquitecte racionalista d’Itàlia; la casa del Fascio de Cuomo és la seva obra cabdal. Terragni era un feixista convençut i la seva casa del Fascio té tanta càrrega ideològica com qualsevol projecte d’Speer dissenyat a major glòria de Hitler, i tanmateix, l’edifici és magnífic i subtil, sense caure en els basts trucs de cartó pedra de l’escenografia totalitària. Terragni projecta un cub de vidre en lloc de l’habitual temple clàssic. En un text sobre el projecte, escriu: «“El feixisme és una casa de vidre”, declara el Duce; i el sentit metafòric de la frase indica i esbossa les qualitats orgàniques, de claredat i honestedat de la construcció.»
El 7 de maig de 1936, amb motiu de la caiguda d’Addis Abeba i de la proclamació del Nou Imperi Romà, tingué lloc una concentració davant la casa del Fascio de Cuomo. A la fotografia que documenta l’acte hi podem veure una multitud de gent enfront de la façana de l’edifici. Al gran mur de la dreta s’hi ha col·locat un gran retrat de Mussolini.
El treball de Terragni fou un inevitable motiu d’incomoditat crítica per a la historiografia posterior a la II Guerra Mundial. Com separar la qualitat arquitectònica de les seves obres del seu compromís amb el sinistre règim feixista? A partir de 1945, a moltes publicacions i treballs sobre l’obra de Terragni, aquesta fotografia s’ha publicat manipulada. En la versió “definitiva” hi desapareix qualsevol referència a la implicació política: s’esborra el retrat de Mussolini, solament podem veure una multitud concentrada davant d’un edifici blanc de geometria perfecta, despullat de qualsevol significat: pura arquitectura moderna.
3. CAMIONS FANTASMA AL CONSELL DE SEGURETAT
El 5 de febrer de 2002, el Secretari d’Estat nord-americà, Colin Powell, es presentà al Consell de Seguretat de l’ONU amb un seguit de dibuixos i esquemes —proves irrefutables d’uns pretesos laboratoris mòbils per a la fabricació i producció d’armes biològiques dins de camions i vagons de tren— amb l’objectiu de convèncer i demostrar la gran amenaça que representava l’Iraq. Després de la guerra va quedar demostrat que tot fou una gran mentida. Ja no importava. Els dibuixos havien complert el seu propòsit. Al missatge que Powell va transmetre a tot el món no parlava de sospites, parlava d’una amenaça evident, i ho va fer de manera molt efectiva, sobretot per a la opinió pública nord-americana: uns dibuixos que tenien una aparença molt real.
Domènec
