A mi m’agrada!
(Text escrit dos dies abans de la inauguració). Quatre artistes exposen a la Sala d’Art Jove.
 
A mi m’agrada és una afirmació que fan els quatre artistes i jo mateix per descriure els diferents punts de vista de cada un. Acceptar aquells referents que sempre tenim guardats a la butxaca i ens donen suport per tirar endavant la nostra feina. No és parlar de còpia, sinó parlar d’una cosa que s’ha de fer pública. Allò que admirem i que prové de generacions anteriors o de la mateixa que la nostra. Acceptar el fet generacional com una premissa alhora de començar a treballar, sense cap mena de complexos.
 
Quatre artistes que mai havien treballat junts s’han passat dos mesos i mig buscant solucions per poder ensenyar el seu treball a la sala d’exposicions. Tots quatre treballs, molt diferents, han buscat punts en comú per tirar endavant aquest projecte.
 
Els termes que ho podrien definir són; aproximar, acumular, ordenar i promocionar. La manera que actuem, sovint al carrer, fer un diagnòstic del que ens envolta, com ho podem tirar endavant, i com ho podem donar a conèixer.
 
No és una exposició d’objectes, és la mostra d’una actitud de quatre artistes. Cada un ha elaborat un procés de treball que ha posat en comú. Quan entreu a la sala no us trobareu peces ben col•locades o treballs determinats per la forma, sinó quatre posicions. Cada una amb els seus defectes però amb un fet en comú, el risc.
 
No em posaré a parlar de les estratègies de cada un alhora de portar a terme el seu treball, però sí que s’ha de reconèixer que el compromís amb el que s’ha fet és ben sincer. Una altra cosa seria valorar els treballs per la formalització, però en aquest cas crec que no és el que ens interessa.
 
De fet, quan passegi per l’exposició ja veurà que queda poca cosa. Rastres del que s’ha fet o possibles coses que s’han de fer, però no us deixeu guiar pel que veieu, penseu que el què hi ha exposat són actituds i postures de risc per parlar cada un de les seves manies. Un està obsessionat per treballar dia rere dia fent petites animacions de 15 fotogrames (Marcel Pie); un altre vol ordenar les coses com no les ordenaria ningú més (Daniel Jacoby); l’altre que ves a saber què farà o quan (Luz Broto); i per últim la promoció d’un producte (Noemí Pérez), que si no ha vingut el dia corresponent ja li enviaran una mostra per correu. Pagant, és clar.
 
Dues activitats durant l’exposició donen suport al treball d’aquests quatre artistes. S’ha convidat a l’Ignasi Aballí perquè fagi una conferència i es vegi la relació generacional que hi ha entre ells. És clar que hem escollit a l’Ignasi perquè és l’artista que està més en forma en l’actualitat i ens agrada que participi del projecte. I a veure si això ens dóna una mica de projecció.
 
Per un altra banda els artistes també volen fer una presentació del seu treball, enfrontant-se al públic i mostrant els seus dèficits i la seva valentia. Només serà una aproximació als seus treballs i l’explicació de la publicació, que és una peça important per entendre tot el procés que conté aquesta mostra.
 
Només acabar amb un acudit. Un maniàtic de l’ordre, un obsessionat en treballar cada dia, una que no saps mai què farà, una que vol vendre el seu producte, i a un que li encanta manar, es troben per portar a terme un projecte en comú i..., Espero que interpreteu aquest text com una aproximació al treball d’aquests quatre artistes i feu l’esforç de llegir entre línees.
 
Martí Anson