Aïda Escarré Borràs

OBITUARIS QUEER

Obituaris queer és un projecte d’investigació que sorgeix de la voluntat de pensar l’arxiu com un dispositiu de ritualitat funerària. Guardar, conservar i arxivar existències negades pot funcionar com un ritual específic per cuidar les nostres mortes i els nostres morts.

Les vides oblidades en el relat de la història “oficial” s’han vist obligades a crear els seus propis espais de memòria. Tenim la necessitat de preservar les nostres vides per evitar que s’esborrin amb la nostra mort. La consciència de la mort, per tant, s’endinsa en el nostre fer a través de l’exercici de guardar, conservar i deixar constància de qui som. La vocació col·lectiva de l’arxiu significa que, fins i tot després de la mort, com un acte de generositat futura, existim i interferim en les altres; contactar amb l’arxiu sempre és una tasca acompanyada, mai individual.

El fet de guardar, de deixar rastre en persones dissidents sexuals i/o de gènere, es configura com un acte de resistència contra la negació de la pròpia història i de la pròpia vida. La por a l’esborrament dels rastres d’existència s’acciona a l’arxiu proclamant-lo com una eina de reivindicació i com un mecanisme de recol·lecció de memòria per al futur, per a les que vindran. Aquest gest genera un moviment concret que trenca amb la temporalitat lineal neoliberal i que desafia la contundent divisió entre viure i morir (Guerrero, 2022).

Més enllà d’aquesta divisió i utilitzant com a excusa el projecte Obituaris queer, tinc la intenció de parlar de la mort a l’espai de l’arxiu. De parlar de les mortes i de les vives, de com s’afecten mútuament, de com existeixen juntes, dels desitjos conjunts, dels diàlegs, de militàncies post mortem, d’últimes i primeres voluntats polítiques o afectives, i de les possibilitats de teixir resistències contra la violència cisheterosexual de l’oblit.

El projecte ha rebut l’acompanyament de Renata Gelosi.

ENLLAÇ:
instagram

Aïda Escarré Borràs

OBITUARIS QUEER

Obituaris queer és un projecte d’investigació que sorgeix de la voluntat de pensar l’arxiu com un dispositiu de ritualitat funerària. Guardar, conservar i arxivar existències negades pot funcionar com un ritual específic per cuidar les nostres mortes i els nostres morts.

Les vides oblidades en el relat de la història “oficial” s’han vist obligades a crear els seus propis espais de memòria. Tenim la necessitat de preservar les nostres vides per evitar que s’esborrin amb la nostra mort. La consciència de la mort, per tant, s’endinsa en el nostre fer a través de l’exercici de guardar, conservar i deixar constància de qui som. La vocació col·lectiva de l’arxiu significa que, fins i tot després de la mort, com un acte de generositat futura, existim i interferim en les altres; contactar amb l’arxiu sempre és una tasca acompanyada, mai individual.

El fet de guardar, de deixar rastre en persones dissidents sexuals i/o de gènere, es configura com un acte de resistència contra la negació de la pròpia història i de la pròpia vida. La por a l’esborrament dels rastres d’existència s’acciona a l’arxiu proclamant-lo com una eina de reivindicació i com un mecanisme de recol·lecció de memòria per al futur, per a les que vindran. Aquest gest genera un moviment concret que trenca amb la temporalitat lineal neoliberal i que desafia la contundent divisió entre viure i morir (Guerrero, 2022).

Més enllà d’aquesta divisió i utilitzant com a excusa el projecte Obituaris queer, tinc la intenció de parlar de la mort a l’espai de l’arxiu. De parlar de les mortes i de les vives, de com s’afecten mútuament, de com existeixen juntes, dels desitjos conjunts, dels diàlegs, de militàncies post mortem, d’últimes i primeres voluntats polítiques o afectives, i de les possibilitats de teixir resistències contra la violència cisheterosexual de l’oblit.

El projecte ha rebut l’acompanyament de Renata Gelosi.

ENLLAÇ:
instagram