Eduard Olesti
UNA COSA TEÒRICAMENT DIVERTIDA
A d’agost
Són les cinc del matí. Prenc un cafè al bar del port de Barcelona. Avís per megafonia: d’aquí a una hora haurem d’embarcar.
Durant una setmana escriuré sobre tot el que em vagi trobant. Analitzaré, des de les entranyes, el pinyol de la indústria de l’entreteniment. Veuré mil pells, mil tatuatges erronis, mil rostres de forçada complaença. Beuré (potser) mojitos. Em disposo a passar una setmana en un creuer barat pel Mediterrani occidental.
“Estic angoixat”. Si fa no fa, així començaria el reportatge escènic que vull escriure amb l’ajut de la beca de creació de la Sala d’Art Jove. Tal com va fer David Foster Wallace a A supposedly fun thing I’ll never do again (1996), detallaré l’experiència de ser usuari d’un creuer durant una setmana per analitzar els engranatges d’un fenomen que funciona com a sinècdoque de la indústria de l’entreteniment.
A diferència de Foster Wallace, proposo un text escènic per utilitzar la materialitat del teatre a fi de sumar significats en el procés de creació col·lectiva. A diferència de Foster Wallace, plantejo un estudi des d’una perspectiva de classe i conseqüent amb el context emocional de l’autor: ràbia per la desfeta de Barcelona, ciutat marca que m’ha vist néixer. Com Foster Wallace, sento alhora repugnància i fascinació estètica per aquestes grans màquines lecorbusierianes d’entretenir el cos.
El projecte ha rebut l’acompanyament de d’Eloy Fernández Porta.
ENLLAÇ:
instagram
Eduard Olesti
UNA COSA TEÒRICAMENT DIVERTIDA
A d’agost
Són les cinc del matí. Prenc un cafè al bar del port de Barcelona. Avís per megafonia: d’aquí a una hora haurem d’embarcar.
Durant una setmana escriuré sobre tot el que em vagi trobant. Analitzaré, des de les entranyes, el pinyol de la indústria de l’entreteniment. Veuré mil pells, mil tatuatges erronis, mil rostres de forçada complaença. Beuré (potser) mojitos. Em disposo a passar una setmana en un creuer barat pel Mediterrani occidental.
“Estic angoixat”. Si fa no fa, així començaria el reportatge escènic que vull escriure amb l’ajut de la beca de creació de la Sala d’Art Jove. Tal com va fer David Foster Wallace a A supposedly fun thing I’ll never do again (1996), detallaré l’experiència de ser usuari d’un creuer durant una setmana per analitzar els engranatges d’un fenomen que funciona com a sinècdoque de la indústria de l’entreteniment.
A diferència de Foster Wallace, proposo un text escènic per utilitzar la materialitat del teatre a fi de sumar significats en el procés de creació col·lectiva. A diferència de Foster Wallace, plantejo un estudi des d’una perspectiva de classe i conseqüent amb el context emocional de l’autor: ràbia per la desfeta de Barcelona, ciutat marca que m’ha vist néixer. Com Foster Wallace, sento alhora repugnància i fascinació estètica per aquestes grans màquines lecorbusierianes d’entretenir el cos.
El projecte ha rebut l’acompanyament de d’Eloy Fernández Porta.
ENLLAÇ:
instagram
