Els espais públics ens resulten aliens, com si estiguessin concebuts per a altres cossos, altres ritmes, altres maneres d’habitar. Territoris en disputa que permeten el pas, però no quedar-s’hi. Delimitem gestos; calculem cada moviment; justifiquem la nostra presència.

Tot i això, hi ha esquerdes: fissures per on pot esdevenir-se una altra cosa. Desajustos que desafien la norma i obren la possibilitat d’imaginar altres formes de conviure, de tenir cura, d’estar amb altri. Són indrets on el quotidià resisteix, on es filtra l’inesperat, el que és  íntim i comú. Espais de tensió, petites fractures on la vida s’expressa amb indiferència i alhora amb salvatgia.

Pensar aquests espais des de la seva precarietat, vulnerabilitat i insistència; com escenaris on la ciutat deixa veure les seves costures. I, que per un instant, sembli que una altra vida pot arribar a ser possible.