OT

INAUGURACIÓ:
DIJOUS 23 DE SETEMBRE DE 2010.

EXPOSICIÓ:
DEL 23 DE SETEMBRE AL 4 DE NOVEMBRE DE 2010

CRÈDITS:

ARTISTES:
BLABLALAB
IVÁN GÓMEZ
JOAN MARTÍ ORTEGA
LAURA GÓMEZ

A CURA DE:
ALEX BRAHIM

DISSENY GRÀFIC:
BIS DIXIT.

DESCARREGUES:
FULL DE SALA
ANUARI 2010-2011

OT

OT, tercer lliurament expositiu dels projectes artístics seleccionats en el marc de la convocatòria 2010 de la Sala d’Art Jove de la Secretaria de Joventut de la Generalitat. OT, sí, OT, una sigla que molt probablement es relaciona de forma inevitable, per pur impacte i record visual, amb l’assentat i –sobretot des de determinats sectors– tantes vegades escarnit reality show.

¿Pot ser que OT sigui una picada d’ull directa al programa televisiu? ¿Pot una tutoria en el marc d’aquesta sala considerar-se similar als processos que desenvolupen els tutors dels aspirants a estrella del curs esmentat? ¿Pot l’emergència artística contemporània (entesa, per descomptat, com els moments en què es forja el potencial futur professional dels autors) local, nacional o global ser comparable amb els processos de selecció i depuració que s’apliquen als ultradifosos formats televisius actuals? ¿És ser un artista contemporani emergent alguna cosa similar –guardant les proporcions reduccionistes a les quals inevitablement ens enfrontem– a ser un concursant d’aquest bressol d’estrelles?

No, no pretenem resoldre aquestes incògnites, menys encara quan clarament el que ens afecta és un sector on el públic, en el sentit amplíssim en què s’entén des dels mitjans, ni és el nostre receptor oficial ni és tampoc un participant en la presa de decisions, com sí que succeeix des de les friccions democràtiques que planteja l’actual interactivitat mediàtica.

OT, tot i així, té un doble punt de partida: per una banda, és inevitable pensar, sentir i, sobretot, saber que en un sector limitat probablement més saturat d’oferta que de demanda, on els marcs de relacions, els jocs de subjectivitat i certs elements atzarosos com la conformació d’un jurat concret tenen un rotund pes específic, sempre hi haurà inclosos i exclosos, triats i descartats, sòlids i evanescents, permanents i intermitents. Al cap i a la fi, i com tota la vida s’ha dit: “molts són cridats…”.

Pensant en el nostre context concret, podríem al·ludir al teixit artístic i al seu ecosistema de seus i agents com un seriós joc d’apostes de futur cap a la carrera de fons, donant estructura a un full de ruta de legitimació mitjançant models concrets que deixen que es vegi el procés de treball, validant una fórmula d’accés a l’èxit públic i professional. Una fórmula cada vegada –i disculpeu aquest atreviment vanitós els puristes transcendentals– no tan llunyana al trampolí de Bisbals, les Rosas de España, les Chenoes i els Bustamantes.

Per una altra banda, recuperant certa futilitat d’aquesta que treu ferro a les coses, fent referència concreta a la història darrere el procés de la mostra (que més endavant explicitarem) i sumant una pretensiosa i pretesa quota d’esnobisme (producte de patir devocions germanòfiles), OT és també Ohne titel (Sense títol en alemany), un altre gastat lloc comú de les arts. Per últim, i agraint l’aportació last minute de cert artista i dinamitzador cultural local, el grafisme OT podria ser interpretat també com a zero tesis.

Des de la voluntat d’una tutoria no “comissariant”, la majoria de decisions pertinents a la mostra han sorgit des del debat obert entre els artistes involucrats, on la tutoria ha jugat un paper més pròxim al d’un moderador.

Així, partint des de l’aparent impossibilitat de donar amb un substrat homogeni que permeti elaborar una tesi o una línia específica que vinculi amb solidesa les propostes participants, s’han posat sobre la taula certs factors, o inquietuds, determinants: ¿És aquesta selecció (donada per la Sala) producte d’una decisió estratègica, de la logística del temps o una mera casualitat? ¿És potser la suma de projectes endarrerits exclosos de les anteriors exposicions? ¿És pertinent generar tant sí com no una literatura que “lligui” amb fermesa les propostes? ¿És important, fins i tot imprescindible, per complir amb certs presumptes barems de qualitat en una proposta expositiva? Aquestes preguntes segueixen sense respondre’s, però més enllà de necessitar resoldre aquestes qüestions, OT s’ha enfocat en l’aprofundiment de cada projecte específic i en l’obertura d’un espai de relacions entre els participants, buscant enriquir des del diàleg i la discrepància els processos individuals i el general.

Quatre veus es van anar inter-creuant, plantejant la seva perspectiva sobre l’exposició grupal i la fórmula des de la qual integrar i, per extensió, titular la mostra. Com que probablement és el més intensiu dels debats sorgits, va posar en evidència el grau de prioritat que cadascú conferia a la necessitat del títol i, sobretot, la posició des de la qual s’abordava l’exercici mateix de titulació. Així doncs, la tendència a expandir com una radiació incloent, a través del títol, el germen conceptual del mateix projecte, queda patent en les propostes d’Iván Gómez (Hay una raíz amarga, provinent d’un poema de García Lorca) i Laura Gómez (Metafísica de los tubos, obra de l’escriptora Amélie Nothomb). A més de coincidir en el fet de partir d’una referència literària, en els seus plantejaments, ambdós procuraven desplaçar a un lloc simbòlic esgrimint des de la fusió poesia-concepte, determinats elements essencials capaços d’impregnar l’espai i els seus futurs ocupants transitoris.

Per la seva banda, Joan Martí Ortega, en una controvertida proposta, planteja titular tota la mostra Ministerio De Instituciones Constitucionalmente Transibéricas, Eurosocialdemocráticas, Panhispánicas E Universales (el lema que acompanya la seva Intervención sobre el escudo de armas del Estado Español), un exercici de gran abast i literal que procurava subratllar la innegable, encara que a vegades desapercebuda, presència d’allò institucional en múltiples nivells de l’esfera pública; l’artista va intentar convèncer –sense èxit– els seus companys de la possible expansió física “intrusiva” de la seva icona amb la resta de projectes.

Encara que partien de llocs diferents, aquestes tres propostes van ser debatudes i finalment rebatudes, i fou un excés de projecció del mateix projecte al títol el principal argument per desestimar-lo.

Finalment, autoreferenciant dos paradigmes fonamentals que sostenen la seva proposta i més pressionats que motivats pel compromís de titular, blablabLAB proposa Política y artificio, un genèric que, a diferència dels anteriors plantejaments, no sembla al·ludir de forma gaire directa la mateixa obra, però l’amplitud i evanescència del qual no va aconseguir convèncer com a dotador de sentit.

Arribats en aquest punt es va considerar incloure tots els títols proposats en un joc gràfic de juxtaposició, el mateix que dóna unitat en aquesta publicació. No obstant això, i atenent les necessitats de comunicació de la Sala, es feia imprescindible una única proposta. És així com d’aquesta cursa per titular una mostra de començament de carrera professional sorgeix OT, aquesta doble il·lustració de situació sobre el context mateix on es produeix l’exposició i l’historial que va portar a la no titulació (Ohne titel). Oberta i assentada sobre la dinàmica de debatre procurem ara aprofitar-la, desplaçant al receptor de les propostes la possibilitat de titular l’exposició, fent-lo partícip d’un incloent OT, on els artistes implicats són a més reconvertits en jurat, posant-se a l’altra banda del mirall que els ha dut fins aquí, quan van ser seleccionats pel jurat d’una convocatòria.