Una trobada que realment és un comiat. Encara que també és una celebració. Caminant travessem un oasi estrany submergit entre plantes que flanquegen falsos murs d’una arquitectura dels noranta. Tot això forma part d’un paisatge octogonal coronat per una cúpula – segons diuen – capaç de captar energies i sons. Una cúpula com un metrònom que hipnotitza. Solstici-Janus neix d’un fet que ha d’arribar: el trasllat de Sala d’Art Jove a un nou espai. Aquest desplaçament suposa continuar sostenint la institució fora del context que l’ha configurat, sent conscients que tota reubicació afecta, no únicament a una estructura física, sinó també als llaços comunitaris que la sostenen i junt als que conviu.

Per pensar la jornada ens hem nodrit de dues imatges que donen forma i nom a la sessió. D’una banda, invoquem al Solstici d’hivern a dos dies de la seva arribada i ens ajuntem per precelebrar la nit més llarga. En l’alquímia, el Solstici s’assimila a un moment de renovació en el qual la terra és preparada per a la futura barreja de l’alquimista. D’altra banda apareix Janus, aquesta divinitat de doble rostre que obre la porta a allò nou mentre, simultàniament, manté un peu en el passat recent. Aquesta figura se situa en un llindar, abraçant el canvi, allunyant-se del binari i deixant conviure múltiples realitats a la vegada. Des d’aquí, Solstici-Janus abraça la futurabilitat sense voler definir-la, sinó oferint un temps per a co-habitar aquest moment d’incertesa compartida i amassar allò que no pot ser anomenat.

D’aquesta manera, Solstici-Janus té el desig d’acostar-se a l’edifici que ha acollit a Sala d’Art Jove des de la seva inauguració. Un edifici que ha estat seu administrativa de l’Agència Catalana de la Joventut, però que, al mateix temps, les veïnes han utilitzat com a drecera entre les illes de cases dels carrers Calàbria i Rocafort de l’Eixample Esquerra; o que també ha servit d’espai de trobada per a les liceistes, persones de la tercera edat que proposaven visionats col·lectius d’òperes programades al Liceu. En si, aquest edifici ha acollit aquestes i moltes altres accions que avui es converteixen en memòria. Durant aquesta jornada performativa proposem allunyar-nos de les lògiques arquitectòniques que han determinat el lloc per pensar en altres usos i altres narratives. Apel·lem al moviment dels cossos per a voltejar els gestos i els recorreguts que al llarg dels anys s’han repetit en els seus passadissos, oficines i escales.

Aquesta trobada és una invitació a estar, a palpar i a conèixer amb els nostres cossos aquells racons de l’arquitectura que rarament s’han pogut transitar. Per fer-ho, hem convidat a quatre artistes que en algun moment o altre han format part de Sala d’Art Jove. Amb «a l’aguait!» Joana Capella Buendia ens rebrà d’incògnit proposant un recorregut amb delay per diferents estances de l’edifici, repensant el format de visita guiada. Ens orientarà a través de joc entrellaçant dinàmiques lúdiques i proposant una espècie de gimcana. L’edifici es convertirà en un laberint on jugarà a l’amagatall amb el públic que anirà trobant els seus rastres. Seguidament, ens traslladarem a la Sala d’Actes on experimentarem una tríada d’accions titulades «tres possibles guions per a sortir del pas» de txe roimeser qui ens proposa recordar i reimaginar la idea de la mudança, del fracàs i de la preparació del cos. L’artista ens situarà a l’Eixample, en els seus records, i ens compartirà una playlist per a acompanyar-nos en moments de canvi. Tanquem la jornada sota la cúpula amb el performance «Bigotis» d’Estel Boada i Daniel Moreno Roldán que ens presentaran a un conserge, cansat dels artistes i comissaris de Barcelona, i a la seva millor amiga, Bigotis, una rata entranyable que habita a l’ombra de Sala d’Art Jove, que seran els últims éssers que ocupin l’edifici abans del trasllat.

Les tres propostes són guies, gestos i sons que romandran en els nostres imaginaris per a poder enfrontar-nos a futurs incerts, però acompanyades per memòries construïdes col·lectivament.