Sweet Wrecker és una reflexió sobre com els mecanismes afectius del poder i la cultura pop —com a artefacte massiu i espectacularitzat— poden convertir-se en un instrument de disciplina emocional i col·lectiva.

En un passeig virtual de poques hores d’scrolling frenètic des del meu compte alter ego @sepulcrito, vaig descobrir les Moranbong Band, una girl band creada pel règim nord-coreà de Kim Jong-un per fabricar adhesió ideològica a través d’una síntesi entre l’epicitat, el pop i la figura de la diva com a heroïna i pàtria. En elles, el pop esdevé dispositiu estatal: un llenguatge capaç de codificar identitat col·lectiva, pàtria i amor al dictador.

Va ser en aquell moment quan es va obrir una porta cap a una fascinació per l’orgia històrica en què sempre s’han trobat la cultura pop i els artefactes polítics. En aquest territori ambigu, la pàtria i la diva comparteixen una mateixa arquitectura simbòlica: un lideratge espectacularitzat, cossos que busquen salvació, imatges que ordenen l’afecte i una massa que troba en la proclamació la pertinença. La ideologia s’encarna.

En aquest punt entra en joc un personatge que habita l’espai on el diàleg entre la codificació virtual pop i els engranatges polítics de control es fa real. El cos deixa de ser individu i esdevé interfície: un òrgan expandit on ressonen els algoritmes i l’estratègia estètica.

En un procés de documentació i codificació de moviments generats pels alumnes de primer de batxillerat escènic de l’Escola d’Art de Vic i altres, es genera un atemptat escènic que posa de manifest la fragilitat de la noció de col·lectivitat. L’exposició es presenta com a responsable d’establir l’estètica com una forma de posicionament polític, d’entendre la postfeminitat com a reducte i on internet n’és la pàtria.

En aquest dispositiu escenogràfic es fa evident que els recursos estètics del pop tenen una capacitat política emancipadora i contrarevolucionària, necessària en un moment on l’absència de noció identitària i col·lectiva es tangible.

Sweet Wrecker s’erigeix com un camp d’assaig per pensar el pop com a ritual polític contemporani. Un espai on l’estètica és profunditat; on el símbol és comunitat; i on el cos no obeeix, sinó que especula. Aquí, allò col·lectiu és una ferida i una promesa: un lloc on la promesa és inhabitada.

Òscar Clarissó_Sepulcrito