En tot cicle hi ha un continu retorn de les coses, que apareixen i desapareixen per poder ser reconegudes i valorades; quelcom que no és causa només d’un ordre necessari. Ara bé, si en el què ens envolta hi ha una certa mecànica del reconeixement, aleshores quins drets té un cicle natural? Cal procurar garanties per al patrimoni immaterial? Tenen drets els morts? I les mortes?

Les obres d’Irene Gil i David Tena, d’Alejandro Cabrera i Carlotta Napolitano, d’Helena Freiría. Núria Inés Hernández i Albert Tarrats, aborden les maneres com les coses són tornades al present: sobre com les diferents formes de paisatge –natural, social, cultural– prenen de nou la paraula a partir de les anomalies i les carències. Intensificar una relació amb els objectes i la matèria, malgrat fer-ho a partir d’un moment d’absència o oblit, ha de permetre el reconeixement mutu entre els elements i qui els transita.

A Colòmbia, el riu Atrato ha estat recentment declarat un subjecte amb drets. Aquesta és una fita que inaugura un nou espai d’atenció sobre les coses: les situa en un procés viu en què llurs hàbits i accions mostren el seu caràcter cíclic, i en el qual és possible definir i redefinir els nostres béns comuns. En aquesta exposició, una perspectiva similar ha portat als artistes a subratllar la importància del que és temporal, gràcies a la interacció i a la imatge en moviment. La mirada audiovisual esdevé un acte de testimoniatge, però també de cura. Un intent d’unir contemplació i acció, en una reivindicació del que hi ha, del que hi hagué i del que hi haurà.