Gerard Borràs

Apropaments a què? és una exposició col·lectiva comissariada per Gerard Borràs, amb les artistes Bruna Velázquez, la Clàudia Clos i la Júlia Franco en el marc d’Art Nou 2026.

Pren com a punt de partida l’assaig amb el mateix nom, Approches de quoi?, de Georges Perec, publicat de forma pòstuma al llibre L’infraordinari (L’Infra-ordinaire), 1989.

L’assaig anima a interrogar allò trivial, allò habitual, allò que està tan present que deixem de veure-ho. Escriu: «Vivim, per descomptat; respirem, per descomptat». La Bruna, la Clàudia i la Júlia semblen entendre la seva pràctica així: com un procés obert a l’experiència, a la vida i al respirar.

Seguint la proposta de Perec, pretenem interrogar «el maó, el ciment, el vidre, les nostres maneres a taula, els nostres estris». Però, sobretot, «les nostres eines, les nostres agendes i els nostres ritmes». En sintonia amb aquest pols, aquest text comissarial (que hauria de delimitar el marc d’una exposició en camí), per tal de respectar els ritmes propis de la creació, qüestiona la seva capacitat d’apropar-se a més certeses que les que, ara per ara, tenim: que, per descomptat, vivim i que, sens dubte, respirem.

Així, ens apropem a què? Tant de bo a una exposició més sobirana, deslliurada de relats imperants i de sistematitzacions institucionals (allò habitual, allò que està tan present que deixem de veure-ho).

ENLLAÇ:
instagram

Gerard Borràs

Apropaments a què? és una exposició col·lectiva comissariada per Gerard Borràs, amb les artistes Bruna Velázquez, la Clàudia Clos i la Júlia Franco en el marc d’Art Nou 2026.

Pren com a punt de partida l’assaig amb el mateix nom, Approches de quoi?, de Georges Perec, publicat de forma pòstuma al llibre L’infraordinari (L’Infra-ordinaire), 1989.

L’assaig anima a interrogar allò trivial, allò habitual, allò que està tan present que deixem de veure-ho. Escriu: «Vivim, per descomptat; respirem, per descomptat». La Bruna, la Clàudia i la Júlia semblen entendre la seva pràctica així: com un procés obert a l’experiència, a la vida i al respirar.

Seguint la proposta de Perec, pretenem interrogar «el maó, el ciment, el vidre, les nostres maneres a taula, els nostres estris». Però, sobretot, «les nostres eines, les nostres agendes i els nostres ritmes». En sintonia amb aquest pols, aquest text comissarial (que hauria de delimitar el marc d’una exposició en camí), per tal de respectar els ritmes propis de la creació, qüestiona la seva capacitat d’apropar-se a més certeses que les que, ara per ara, tenim: que, per descomptat, vivim i que, sens dubte, respirem.

Així, ens apropem a què? Tant de bo a una exposició més sobirana, deslliurada de relats imperants i de sistematitzacions institucionals (allò habitual, allò que està tan present que deixem de veure-ho).

ENLLAÇ:
instagram