“El camp de l’art és un espai de contradiccions violentes i d’explotació desmesurada. És un lloc de xafarderies sobre el poder, l’especulació, l’enginyeria financera i la manipulació massiva i fraudulenta. Però també és un lloc de comunitat, moviment, energia i desig.”

Així és com Hito Steyerl parla del món de l’art a Los condenados de la pantalla (2014), i potser és pel cel encapotat d’aquests dies que les seves paraules ressonen més que mai. Som davant un procés de zombificació de l’art. Després de la seva mort, tantes vegades repetida, només queda un cos descompost que serveix de carronya per a algunes institucions. Alimentant-se d’aquesta carn, fa una crida a lis turistes i presumeix de polítiques culturals perquè aquesti i aquelli s’omplin de condecoracions. Mentrestant, la dinàmica de les convocatòries, a les quals també s’acullen aquests treballs, homogeneïtza els discursos i les formes, i ho fa tot una mica més gris, de color de conglomerat, de massa.

Per a lis artistes joves, accedir a beques d’art és com anar a un banquet o a un bufet lliure. Engolim golafrement, atrapadis en un desig que sembla impossible de satisfer. L’èxit? El reconeixement? Produïm i consumim, consumim i produïm. Treballem. Però com treballem? El treball  exhalat afecta el cos, el ritme és malaltís i genera un desajust (falta espai).

El que ens queda és absorbir aquestes mancances, digerir-les i utilitzar-les com a material de treball, com a rebot. En el nostre cas, tenim una manca d’espai per la quantitat de projectes que es volen mostrar. Una manca que genera la soporífica conducta d’una administració que es preocupa poc per la cultura i molt per quedar bé. Aquest tedi institucional afecta tant lis artistes i organitzadoris d’exposicions com lis treballadoris que sostenen la institució (gestoris, mediadoris, netejadoris). Davant aquesta problemàtica no volem eludir el que succeeix amb una exposició tèbia, ni duplicar esforços per fer dues mostres pel mateix sou. Tanmateix, preferim assenyalar aquesta falta d’espai i generar encara més constricció.

La manca d’espai és un problema actual que amenaça l’emmagatzematge, la producció i l’exhibició de l’art, sobretot del més emergent. I no només amenaça l’art, sinó també les persones que viuen en ciutats com Barcelona —no pas per manca d’espai, sinó perquè la manera com s’organitza privilegia unes persones i n’exclou altres—. La manca d’espai ataca la supervivència veïnal.

Aquest espai no és suficient per sobreviure; només serveix per recuperar una mica l’alè i convertir-lo en paraula, una paraula de condemna davant la pressió al pit que ens ofega: la precarització de la nostra vida. No volem més precarització del sector, ni molt menys aquesta sensació d’ofec. Però si la manca d’espai fos una asfíxia, voldríem que l’art penetrés fins als racons més recòndits. Aleshores desitjaríem l’art de la mateixa manera que anhelem l’aire fresc: l’art seria una necessitat, no un luxe.

La majoria dels projectes d’aquest any són escultòrics i responen a una pulsió d’ocupar l’espai, a una voluntat d’ampliació i expansió. Les obres de la sala són visibles des del carrer a través de la vidriera de la galeria, i algunes fins i tot surten de l’interior i descentralitzen l’exposició. Són peces que s’activen en olorar-se, sentir-se, distribuir-se, passar-se de mà en mà o, fins i tot, produint-se a diverses mans.

En aquest context, l’art existeix com a pràctica, no com a producte. Una pràctica que intensifica el món, la quotidianitat, el dia a dia, o bé serveix d’excusa per percebre alguna cosa en comú i parlar-ne, mastegar-la i compartir-la al voltant d’una taula. Ens serveix d’excusa per hanguear. En aquests espais compartits ens enfrontem, també, a la promesa de la trobada, avui convertida en una necessitat; una cosa deliciosa anomenada posteriorment estètica relacional. Com va assenyalar Lizette Nin en un dels tallers del cicle Assemblea comestible, del col·lectiu Mango & Okra, la cosa no és tan pretensiosa. Només volem estar juntis.

En aquell moment de gaudi també sentim xafarderies del sector: “tanquen aquella nau”, “revoquen els permisos a un espai”, “la sala d’exposicions d’aquell centre cívic tanca temporalment”, etc. La infraestructura per a l’art jove es redueix. Ho constatem en trobades com la que hem tingut amb representants de la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC), amb qui passem la tarda parlant del clima cultural actual i compartint possibles solucions. I després, a la nit, tornem al gaudi, a les xafarderies lleus, i convidem amiguis a prendre alguna cosa al bar que hi ha a prop de l’Agència Catalana de la Joventut. Ens adonem que, malgrat que la manca d’espais per a l’art jove sigui alarmant, les limitacions ens empenyen a explorar altres maneres de reunir-nos i congregar-nos al voltant d’Una mesa de tres patas, que tot i ser escarransida, ens convoca.

Enguany, la nostra tasca per a la Sala d’Art Jove ha estat evitar la uniformitat i l’emboirament mental, convertir les trobades en llocs d’interlocució i de hangueo i ignorar aquesta cosa que pesa tant: la indústria cultural. En aquesta sala temporal, que reuneix els 18 projectes seleccionats en la convocatòria Art Jove Creació 2025, ens interessa pensar com disposar nombroses obres en un espai limitat: no només pel que fa a la seva visibilitat, sinó també per la relació que tenen entre si. La relació entre lis artistes. Potser podem fer que aquesta sala vessi i s’enjogassi. I, amb els nervis habituals abans d’una inauguració, recordar el gaudi. “Pa’ que se lo gocen,” diu Tego Calderón a Pa’ que retozen. Perquè sense plaer no hi ha art.

Des de la curadoria no hem treballat conceptes; hem estat més de beure, menjar, parlar, riure’ns de nosaltris i una mica de tot. La citació inicial de Steyerl acaba dient que “[l’art] també és un lloc de comunitat, moviment, energia i desig”. Aquest final és el rajolí d’esperança en aquests dies de xàfecs, com els focus que travessen el fum en una festa. Si sobrevivim al món de l’art és per aquests moments de comunitat, moviment, energia i desig. Molt desig. I també instants luxuriosos, nocturns, lisèrgics, d’enamorament, d’amants.

El treball en exposició ens convida a reunir-nos al seu voltant. I això és el que fem aquí.

La Sala la creem nosaltris quan ens reunim.