Blanca Arias
UNA AMAZONA ÉS UNA AMANT QUE CAVALCA
Una amazona és una amant que cavalca sorgeix del desig de remi(s)tificar el món, de reencantar la quotidianitat, de retornar la fabulació especulativa al centre dels discursos revolucionaris. La literatura crítica occidental ha considerat els mites com a relats vinculats a l’exercici del poder per la seva capacitat d’organització simbòlica del món. Així, hem deixat que es perdin en la maquinària cisheteropatriarcal i colonial, anul·ladora de la polisèmia i de la possibilitat que s’autorepresentessin els cossos marcats com a infrahumans.
Però què canviaria si paréssim atenció a les derives feministes ocultes en la història d’Eurídice? Podríem entendre com continua el conflicte amb Medusa? Sabríem reaprendre la mirada amb Cassandra? Què passa quan els monstres s’expliquen a si mateixos? Les narratives mitogràfiques ens presten una infinitat d’eines d’articulació de la realitat-fantasia a aquelles a qui ens han arrabassat històricament la possibilitat d’un imaginari propi: les desviades, les desorientades, les queer. Davant l’imperatiu d’esdevenir explícites com a penyora per la nostra desobediència, la mitologia es presenta com un espai a partir del qual es pot articular un cant arcaic i col·lectiu a la vida, que no respon al mandat de la claredat i la concisió, sinó al regne de la poesia i la no literalitat. Moguda per l’anhel de trobar imaginaris que parlin de nosaltres des de nosaltres, d’explicar les històries censurades per la Història, en aquesta ocasió desitjo rastrejar l’estela de les amazones en la història del lesbofeminisme a Catalunya i, concretament, a Barcelona.
El projecte a comptat amb l’acompanyament de Julieta Dentone.
Blanca Arias
UNA AMAZONA ÉS UNA AMANT QUE CAVALCA
Una amazona és una amant que cavalca sorgeix del desig de remi(s)tificar el món, de reencantar la quotidianitat, de retornar la fabulació especulativa al centre dels discursos revolucionaris. La literatura crítica occidental ha considerat els mites com a relats vinculats a l’exercici del poder per la seva capacitat d’organització simbòlica del món. Així, hem deixat que es perdin en la maquinària cisheteropatriarcal i colonial, anul·ladora de la polisèmia i de la possibilitat que s’autorepresentessin els cossos marcats com a infrahumans.
Però què canviaria si paréssim atenció a les derives feministes ocultes en la història d’Eurídice? Podríem entendre com continua el conflicte amb Medusa? Sabríem reaprendre la mirada amb Cassandra? Què passa quan els monstres s’expliquen a si mateixos? Les narratives mitogràfiques ens presten una infinitat d’eines d’articulació de la realitat-fantasia a aquelles a qui ens han arrabassat històricament la possibilitat d’un imaginari propi: les desviades, les desorientades, les queer. Davant l’imperatiu d’esdevenir explícites com a penyora per la nostra desobediència, la mitologia es presenta com un espai a partir del qual es pot articular un cant arcaic i col·lectiu a la vida, que no respon al mandat de la claredat i la concisió, sinó al regne de la poesia i la no literalitat. Moguda per l’anhel de trobar imaginaris que parlin de nosaltres des de nosaltres, d’explicar les històries censurades per la Història, en aquesta ocasió desitjo rastrejar l’estela de les amazones en la història del lesbofeminisme a Catalunya i, concretament, a Barcelona.
El projecte a comptat amb l’acompanyament de Julieta Dentone.
