INAUGURACIÓ:
DIMECRES 4 DE FEBRER A LES 20 H.
EXPOSICIÓ:
DEL 4 DE FEBRER A 3 D’ABRIL DE 2009.
CRÈDITS:
ARTISTES:
MIQUEL GARCÍA
MARCEL PIÉ BARBA
TONI CRABB
CHRISTOPHER WILLIAMS
COMISSARIA:
PATRICIA CIRIANI.
DISSENY GRÀFIC:
MARIA VILLARÓ.
DESCARREGAR:
FULL DE SALA
ANUARI 2009
GLOBALKIOSK
GlobalKiosk aposta per acostar l’art a la vida; un aparador contemplatiu i una sala d’experimentació pràctica, un petit espectacle davant d’activitats públiques. Quatre artistes es van intercanviant quinzenalment: mentre un presenta la seva obra al kiosk, l’altre anima un públic variat en una activitat social o cultural a l’interior de la Sala d’Art Jove.
L’art, la vida.
Quan cada vegada menys es comparteix l’espai públic, quan les representacions artístiques són cada cop més espectaculars i filtrades pel mercat, i quan, alhora, els espais s’especialitzen fins al punt d’evitar punts de trobada entre gent que no es coneix, una exposició d’art hauria de ser una petita utopia, un lloc impropi a la vida real, que creï les condicions per a un imaginari individual o col·lectiu. Una exposició pot revelar algun secret, representar allò que ens és desconegut o inventar noves formes de mostrar allò que coneixem. A més a més de crear les condicions d’un espai poètic per a la nostra contemplació, volem promoure un lloc on el simbolisme estructuri la nostra comunitat; una realitat paral·lela que ens faci venir ganes de conquerir els darrers racons lliures de la nostra societat determinista i així invertir en trobades fortuïtes i beneficiar l’atzar. La meva pregunta és com ocupem un espai. I com l’espai s’ocupa de nosaltres, ens conforma a ell, ens obliga a interactuar-hi. Com un espai donat, imposat, codificat i privatitzat es converteix en un espai obert a la nostra apropiació individual i col·lectiva. Una hipòtesi: l’espai no és una dada preexistent, més aviat es construeix a mesura que el penetrem mentalment, físicament, plàsticament, coreogràficament. Per anar comprovant-la, ens serveix descartar momentàniament la teoria del vestíbul virtual de Paul Virilio, que anunciava la fi del moviment dins una vida on predominaven els espais i les relacions virtuals. Aquí el que ens interessa és la construcció real d’un espai tangible com a suport d’experiències artístiques i quotidianes.
La ciutat íntima.
Un cas d’estudi: Barcelona. La ciutat continua traspuant la seva vida privada a l’exterior. Encara no ha guardat els trets de la seva intimitat en caixes tancades amb set claus, com París o Londres. Testimonis arquitectònics d’aquella realitat són els nombrosos “quioscos d’escala” dels seus barris; aquests baixos atípics que barregen espais privats i públics, interiors i exteriors. Ara, en via d’extinció programada, els quioscos de Barcelona representen uns vuitanta casos de confusió d’usos i mescla de gent. Botigues o antigues porteries, aquests quioscos –no els hem de confondre amb aquells on es venen diaris en estructures autònomes a les Rambles i altres carrers– són les relíquies de temps antics en els quals les funcions de menjar, dormir, estimar, estaven unides a les de vendre, comprar, discutir entre veïns, passejar pel carrer, trobar un desconegut. L’intrús i l’estranger eren integrats a l’esfera privada. Un implant públic en un organisme privat. Així doncs, GlobalKiosk, amb la construcció del seu kiosk, s’annexa virtualment a un sistema orgànic de quioscos disseminats per Barcelona, Madrid i altres ciutats del món, amb un funcionament de múltiples microempreses dins el barri global. L’exposició pren la forma del quiosc global, en el qual predominen accions íntimes en contradicció amb l’espai públic friccionant-se amb ell. Un quiosc constitueix una unitat mínima de vida i activitat. GlobalKiosk aposta per apropar l’art de la vida, un aparador contemplatiu i una sala d’experimentació pràctica, un petit espectacle davant d’activitats públiques.
El quiosc, comú denominador.
Es tracta d’una exposició per ser percebuda des del carrer, des del passadís públic del carrer Calàbria 147. Les parets exteriors del quiosc anuncien o acullen les obres que s’hi exposen. Utilitzant la qualitat polivalent de l’espai de la Sala d’Art Jove, i el fet que s’integri a un teixit d’oficines de la Secretaria de Joventut de la Generalitat, fem servir la sala per a activitats extraexpositives, i creem ex nihilo amb l’arquitecta Jordina Sangrà, un quiosc de tretze metres quadrats de cartró al passadís central que connecta els carrers Calàbria i Rocafort. Quatre artistes que s’intercanvien quinzenalment: mentre n’hi ha un que presenta la seva obra al kiosk, l’altre anima un públic variat que pren part d’una activitat social o cultural a la sala. Quatre propostes expositives, d’ordre plàstic, antropològic, musical i protocinematogràfic, ens introdueixen en una resposta en forma de nova pregunta. Com podem compenetrar un espai amb els seus habitants reals, imaginaris, animals o poètics? Amb els seus mitjans específics, cadascú parla de la dissonància entre les seves aprehensions íntimes de la realitat i un context de funcionament normatiu en el cos social.
Miquel García: Artistes de la supervivència.
Artistes de la supervivència és un projecte en procés que pretén introduir experiències quotidianes en un àmbit artístic mitjançant la recollida de pràctiques de supervivència explicades pels seus mateixos protagonistes i que ens invita a reflexionar què és l’art i qui és l’artista. Miquel García utilitza el documental com a registre d’experiències vitals que es resisteixen a l’oblit i l’abandó, mitjà que li permet treballar des de la proximitat i l’experiència directa. L’artista s’aproxima a aquests llocs perifèrics a fi de dur a terme un treball de camp, una investigació que li permeti posar-se en contacte amb persones que desenvolupin “activitats alternatives de supervivència” per conèixer-les i capturar- les en una sèrie de curtmetratges. Aquesta “deriva del descobriment” permet que explori altres realitats invisibles i faci alhora una reflexió crítica de la societat del benestar que sembla imposar- se de forma modèlica a la nostra quotidianitat.
Marcel Pié: Arqueologia domèstica.
Amb Arqueologia domèstica, la intenció de Marcel Pié és convertir l’espai del kiosk en una petita atracció visual a l’estil de les que es podien veure a les fires de final del segle xix i començament del xx, poc abans i poc després de l’aparició del cinematògraf dels germans Lumière. Seguint aquesta idea, l’artista planteja dur a terme una instal·lació de fenaquitoscopis, un dels objectes precinematogràfics més conegut i que més èxit ha tingut en el camp comercial de les joguines òptiques.
Es tracta d’una atracció senzilla, on es mescla la fascinació per la construcció de la imatge en moviment, l’actitud voyeurística de l’espectador i la percepció de la quotidianitat de l’artista. En aquest sentit, Marcel Pié ha procedit a retratar el mobiliari de la seva habitació particular per convertir-lo en un petit espectacle il·lusionista.
Toni Crabb: Cargol
Els elements del projecte parteixen de descripcions de la percepció sensorial d’un cargol, i es desenvolupa com un seguit de metàfores visuals i escultòriques de les seves facetes. El projecte intenintenta desplaçar el pensament fins a l’espai que hi ha entre nosaltres i l’altre ésser, i es planteja com una espècie de pont, estès des de la fascinació i la perplexitat.
Ha estat important per concebre’l i desenvolupar-lo l’assaig La vida dels animals, de J. M. Coetzee; els cargols del jardí de l’artista; Upside down tree, de Robert Smithson, i les façanes arquitectòniques cubistes de Praga, entre altres fonts.
Christopher Williams: L’espai interromput de la partitura.
Apples are basic.
Dotze serigrafies de la Corita Kent s’incorporen en la partitura. Els seus textos, colors, urgències direccionals i humor compositiu modulen el curs de la partitura, així com les deu seccions de material de notació més estricta. Aquestes seccions d’estructura no estròfica (cada una en un to diferent) pretenen estudiar o cristal·litzar –sense dirigir materialment– els camins improvisats dels intèrprets a través de tota la peça.
Diferències familiars sobre les cordes.
Peça dedicada a Ferran Fages per a guitarra acústica de cordes de metall, amb cinta i transductor. La tabulatura, una notació musical pictogràfica d’origen premodern que representa les cordes de la guitarra i la posició física de la mà esquerra del guitarrista, s’estén en Les diferències familiars sobre les cordes pel ball constant de línies fetes a mà amb tinta xinesa i xifres serigrafiades sobre diferents papers d’arròs. A l’intèrpret se li crea un camp d’interferències entre les qualitats del traç, la posició del gravat i el gra del paper que li suggereixen els matisos subjectius (la intensitat, la continuïtat, la velocitat, etc.) de cada acció musical.
Programa d’Activitats
Globalkiosk 1
Del 4 al 16 de febrer | Inauguració: 4 de febrer 20h.
Exposició de Miquel García + activitats a càrrec de Toni Crabb i Cristopher Williams
Globalkiosk 2
Del 18 de febrer al 2 de març | Inauguració: 18 de febrer 20h.
Exposició de Marcel Pié Barba + Servei de trobada i documentació del barri de l’Escorxador, a càrrec
de Miquel García
Globalkiosk 3
Del 4 al 16 de març | Inauguració: 4 de març 20h.
Exposició de Toni Crabb + taller a càrrec de Christopher Williams
Globalkiosk 4
Del 18 de març al 3 d’abril | Inauguració: 18 de març 20h.
Exposició de Cristopher Williams + taller a càrrec de Marcel Pié Barba