Les ruïnes contemporànies, les del nostre món, ja no són portadores de memòries poètiques passades ni de relats èpics sobre civilitzacions perdudes. Avui les ruïnes són imatges de si mateixes i ens situen en un present inevitable. Per això les ruïnes són un lloc, el nostre, i necessitem eines per transitar-lo i reflexionar-hi. Imaginar les ruïnes com a jardins ens convida a una forma de diagnòstic propositiu, a partir de la qual pensar el món i fer-lo habitable corresponen a una mateixa acció.

La potència i l’acceptació del que és incomplet, l’assumpció de la vulnerabilitat com a manera de ser al món, les cures com a forma de relació ecosistèmica i, en definitiva, el dol com una manera d’aprendre a viure (i a morir) en un planeta ferit ens permeten concebre la ruïna al marge d’aquella nostàlgia immobilitzant i, en canvi, recuperar-la com a eina per comprendre el món i per generar maneres d’habitar-lo.

Les ruïnes són avui els nostres jardins, un pensament que manllevem d’Anna Tsing, ens situa en una realitat en la qual la pèrdua és part de la seva identitat, una pèrdua que es fa visible materialment en el present, però que també ens remet a la responsabilitat d’un passat del qual som hereus i que no podem eludir. La ruïna ens obliga a aprendre a viure amb l’absència, la ruïna com a pràctica de coneixement, per gestionar la vida en un món en dol. Però la ruïna és també jardí, i ens exhorta a adoptar formes de cura i de responsabilitat amb el món.

Els set projectes de l’exposició constitueixen veritables models de generar present en termes de lloc, que ens permeten llegir el món i alhora revelen maneres generatives d’articular-lo.