A la pedra sòlida i institucional hi apareixen esquerdes. La veu unificada es talla sembrant dubtes. Una veu doble i trencada interromp el discurs de l’orador principal. El centra es descol·loca i perd enfocament. El director de l’orquestra esdevé múltiple. Es perden els papers i els pobles intenten comprendre l’escena. Els oficials intenten conduir l’acte amb normalitat. Descobrim que l’aparent integritat i la unió de la veu central no era tal i que mai havia existit realment, només era una aparença. La veu múltiple sempre ha estat una abstracció present, confusa però continuada.

Pot ser que la veu hagi renunciat a la seva invisibilitat d’altres vegades, a través de l’estupre des d’on s’intueix les seves intencions. Una capacitat residual d’envair i d’infectar allò que toca o mira. L’estructura de la cambra segueix batallant per ajuntar les veus i els sons per reforçar la solidesa a la qual estan acostumades. Intentant que no es noti, porten la veu a prendre un paper que poques vegades pot abandonar, el de l’hoste desconegut. La rutina i els costums proven d’atropellar qualsevol canvi de rumb. El cant que ha emergit prova de canalitzar les discordances latents. Un ball de forces es desenvolupa en el present, passat i el futur a la vegada. S’ha vist abans i se segueix veient.

D’aquestes històries ja se n’ha teixit una mitologia: s’explica com, en la terra, l’ànima i el cos segueixen patint el fet diví, fins i tot quan ja no el busquen i els vells rituals del contacte es tornen insegurs.