The contemporary ruins of our world are no longer carriers of poetic memories or epic stories of lost civilisations. The ruins of today are images of themselves, placing us in an inevitable present. This makes ruins a place, our place, and we need tools to move around this space and reflect on it. Imagining ruins as gardens invites us to make a type of propositional diagnosis, from which thinking about the world and making it habitable corresponds to the same action.

The power and acceptance of the incomplete, the assumption of vulnerability as a way of being in the world, care as a type of ecosystemic relationship and, ultimately, grief as a way of learning to live (and die) on a wounded planet: all this allows us to think of ruin outside of that immobilising nostalgia and instead recover it as a tool for understanding the world and a generator of ways of inhabiting it.

Las ruinas son hoy nuestros jardines, a thought borrowed from Anna Tsing, places us in a reality in which loss is a part of its identity, a loss made materially visible in the present, but which also passes on the responsibility to us for a past which we inherited and cannot avoid. Ruin forces us to learn to live with absence, seeing ruin as a knowledge system through which we can manage life in a grieving world. But ruin is also a garden, calling on us to adopt forms of care and responsibility towards the world.

The seven projects in the exhibition are true models of generating the present in terms of place, allowing us to read the world whilst revealing generative ways of articulating it.

La potència i l’acceptació del que és incomplet, l’assumpció de la vulnerabilitat com a manera de ser al món, les cures com a forma de relació ecosistèmica i, en definitiva, el dol com una manera d’aprendre a viure (i a morir) en un planeta ferit ens permeten concebre la ruïna al marge d’aquella nostàlgia immobilitzant i, en canvi, recuperar-la com a eina per comprendre el món i per generar maneres d’habitar-lo.

Les ruïnes són avui els nostres jardins, un pensament que manllevem d’Anna Tsing, ens situa en una realitat en la qual la pèrdua és part de la seva identitat, una pèrdua que es fa visible materialment en el present, però que també ens remet a la responsabilitat d’un passat del qual som hereus i que no podem eludir. La ruïna ens obliga a aprendre a viure amb l’absència, la ruïna com a pràctica de coneixement, per gestionar la vida en un món en dol. Però la ruïna és també jardí, i ens exhorta a adoptar formes de cura i de responsabilitat amb el món.

Els set projectes de l’exposició constitueixen veritables models de generar present en termes de lloc, que ens permeten llegir el món i alhora revelen maneres generatives d’articular-lo.