INAUGURACIÓ:
DIJOUS 7 D’ABRIL DE 2011.
EXPOSICIÓ:
DEL 7 D’ABRIL AL 26 DE MAIG DE 2011.
CRÈDITS:
ARTISTES:
JOSÉ BEGEGA
LIDIA GONZÁLEZ
RYAN RYVADENEYRA
MARLA JACARILLA
A CURA DE:
AZOTEA (ANE AGIRRE I JUAN CANELA)
JULIETA DENTONE
ALEXANDRA LAUDO [HEROÍNAS DE LA CULTURA]
DISSENY GRÀFIC:
BIS DIXIT.
DESCARREGUES:
FULL DE SALA
ANUARI 2010-2011
QUALSEVOL SIMILITUD AMB LA REALITAT ÉS PURA COINCIDÈNCIA
Qualsevol similitud amb la realitat és pura coincidència s’articula al voltant dels conceptes d’identitat i ficció; reuneix un conjunt de propostes que qüestionen els límits de la biografia i la ficció i planteja una reflexió sobre la manera com els arquetips, la cultura visual i certs relats presents en l’imaginari col·lectiu incideixen en la construcció identitària.
El projecte de José Begega, 8, consisteix en crear vuit personatges ficticis mitjançant vuit narracions sonores i vuit retrats. Aquests personatges es construeixen a través de dues estratègies: dotar-los d’un rostre i articular una sèrie d’audioentrevistes. Amb aquest objectiu, ha entrevistat persones del seu entorn més proper, establint-hi un diàleg que indaga sobre els membres que formen les seves famílies i altres relacions afectives. El resultat final és l’edició de les entrevistes, que manipula els relats de manera que, aparentment, cada àudio fa referència a una única persona. Per a l’artista el projecte és, conceptualment, “un intent de traçar línies sobre el saber construït que definim com a natural i sobre la naturalesa fictícia i construïda de les relacions afectives”.
Al llarg d’uns quants mesos, Marla Jacarilla ha visitat més d’un centenar d’estacions de la xarxa de Transports Metropolitans de Barcelona. L’objectiu principal d’aquestes visites era seleccionar, a cada estació, una persona concreta a la qual fotografiar i al voltant de la qual construir un relat de ficció. El resultat és un conjunt de 101 fotografies d’usuaris del metro i de 101 relats curts, articulats al voltant d’aquestes fotografies, recollits en un llibre, a més d’un altre cos de textos de caràcter literari en el qual l’artista descriu les actituds i les accions dels usuaris de cada estació, i les sensacions que ella mateixa experimenta fins que troba la persona escollida. Contraposant el mitjà fotogràfic i el literari, la seva proposta explora la relació entre allò objectiu i allò subjectiu, entre la realitat i la ficció, i planteja una reflexió sobre el vincle entre arquetip i subjecte, i la incidència dels estereotips en la construcció de sentit.
Ryan Rivadeneyra construeix, a El Señor de las Moscas, un imaginari narratiu singular, a partir de relats pseudobiogràfics i referències visuals dispars. Partint d’un fet autobiogràfic (la visió, durant la seva infància, de la pel·lícula del mateix títol), desenvolupa una sèrie de relats ficticis que formen una història. En relacionar-los amb imatges de procedència diversa, donen lloc a un imaginari molt personal en el qual es desdibuixen els límits entre realitat i ficció. A través d’una performance i un relat visual en PowerPoint, Rivadeneyra treballa amb els seus sentiments i emocions tractant de transcendir i d’arribar a l’espectador d’una manera directa i sincera: utilitza una història popular per parlar de qüestions i intimitats personals que es converteixen en universals.
Escribir sobre simulaciones forzadas y cosas de esas, de Lidia González Alija, parteix d’una investigació i una reflexió sobre les formes de construcció de valors propis i la relació amb els altres en la societat contemporània. Durant el mes de febrer, l’artista veu deu pel·lícules escollides més o menys a l’atzar. Cadascuna d’aquestes pel·lícules li provoca una sèrie de sensacions que la porten a adoptar un comportament determinat en el seu dia a dia. Un llibre-diari recull les experiències de l’artista a partir d’aquest procés i indaga en la formació d’estereotips en la societat contemporània a partir de la cultura audiovisual (cinematogràfica, en aquest cas).