El projecte pren el retrat com a metodologia per a produir coneixement sobre l’exili i la migració sexodisident; la cuina com a pràctica de cura per a acostar-nos, conversar i produir saber-entre-nosaltres.

Els projectes de Diego Posada assumeixen maneres de fer que valoren els sabers populars i les pràctiques col·lectives on el coneixement és produït i compartit en un “entre nosaltres”. El focus del seu treball és la necropolítica, la guerra com una manera de govern que prologa les lògiques colonials, les quals funcionen com a contenidor i productor dels discursos nacionals de Colòmbia, el meu lloc d’origen i criança, però també d’Espanya i Catalunya, el territori i els discursos nacionals que habito. Més específicament, es centra en la relació de la necropolítica i de la guerra, com a marc cultural, amb les dissidències sexuals, els discursos que les constitueixen com a abjectes i blanc de violències. Les seves recerques es desenvolupen com a coneixements situats, des d’una perspectiva migrant, llatina, “marica” i descolonial.