Dos actors es reuneixen per parlar -potser discutir- sobre una conversa que ells no han mantingut. Una conversa sobre l’alteració dels comportaments cinematogràfics i que se’ls ofereix per ser representada o, més aviat, incorporada. Pot una conversa arribar a convertir-se en una pràctica cinematogràfica? Pot ser cinema? Poden les pel·lícules estar fetes a base de paraules?

El terme syncinéma va ser proposat per l’artista Maurici Lemaître en el llibre Le film est déjà commence? publicat el 1952 a partir del film que va realitzar un any abans i que portava el mateix títol. Més que una pel·lícula podríem considerar-la un precedent del happening, ja que es projectava com una situació social determinada que alterava la sala, apel·lant als mateixos espectadors durant la reproducció del film. Com diu el propi Lemaître, consistia en un “fet artístic o acte social basat en l’alteració de la pantalla i de la sala mitjançant la producció de moviments en el temps i l’espai, units a la participació del públic i altres elements extrínsecs a la pròpia pel·lícula “.

El syncinéma promou un nou marc estètic per a la representació que pertany a tota una genealogia de pràctiques artístiques que alteren els comportaments cinematogràfics, com també passa amb el paracinema o el embodied cinema. Són dispositius que s’acosten a les pràctiques artístiques contemporànies i que activen el cinema com un instrument al servei de la transformació de la pel·lícula en un mitjà audiovisual: “Un mitjà sense mitjà” amb el qual desconnectar els vincles habituals de la realitat a la qual estem sotmesos. És aquí que la pantalla negra apareix com a espai radical d’expropiació del sentit i el teatre com un lloc d’estranyament que permeten que el cinema sigui molt més que imatge en moviment.