Al començament, les primaveres àrabs van ser vistes amb simpatia per part d’Occident, que va arribar a relacionar-les amb els seus propis moviments de reivindicació de democràcia i llibertat (com la Primavera de Praga o el Maig del 68) o les va prendre com a inspiració per als seus propis moviments actuals (com el 15M o Occupy Wall Street). Amb el subsegüent gir dels esdeveniments, aquestes esperances van quedar completament desfetes: l’esclat de guerres civils amb un elevat nivell de participació internacional, les migracions massives cap a Europa, l’enfortiment de l’amenaça terrorista… Quins discursos es produeixen o mobilitzen a partir d’aquests esdeveniments? De quina manera aquests discursos, i les imatges en què se sustenten, s’apoderen de l’opinió pública?

Aquesta peça tracta d’articular un espai artístic, en forma de performance, interpretada pel periodista sirià-palestí Mohammad Bitari, en què aquests discursos són analitzats i qüestionats.

La peça parteix de la tensió entre els discursos i les imatges del poder (creades i difoses pels mitjans de comunicació) i el discurs íntim i subjectiu de l’intèrpret, que les posa en dubte. La peça s’enfronta, per tant, a la distància existent entre la interpretació europea del conflicte i la vivència personal de Bitari, la vida del qual està travessada per aquests esdeveniments.

Agraïments: Francesc Abad, Xavier Aragall, Núria Font, Jaume Forés, Rita Gratacòs, Cristina Mas, Alessia Neumann, Ioannis Papadopoulos, Marcus Sanders, Miquel Santaulària, Laura Sanz, Lluís Serra, Closca Turla, Tantàgora Serveis Culturals, Associació Cultural La Trilateral, Mònica Rius, Lluc Valverde, Ricard Villanueva i Hanke Wilsman.