Ningú m’estima neix de la voluntat de conviure unes estones amb el meu avi Joan, un malalt d’Alzheimer, i la meva àvia Teresa. Dues persones grans que, a pesar de les seves dificultats, es complementen mútuament. Amb aquest fotollibre tracto d’explicar amb intensitat la vivència que he mantingut amb ells durant un any, i retrato què suposa arribar a la vellesa, la limitació que comporta fer-se gran.

Un discurs molt personal que va de l’amor a la tristesa, des de la vida fins a la mort.

Finalment, per mi aquest llibre és un homenatge als avis, allò que més estimo.

« L’alzheimer és dur; és com tancar-se en una habitació.»

Aquesta edició es fruit de la col·laboració entre en Centre d’Art La Panera de Lleida i Sala d’Art Jove.